Mentre llegia l’entrevista que Núvol ha fet a l’Abel Cutillas amb motiu de la reedició de Desànim de lucre pensava en el naufragi del Titanic. El teatre de Vichy em fa pensar sovint en el xipolleig enfollit dels passatgers que lluitaven per aferrar-se a les restes del vaixell més magnífic de la història sota el cel estrellat de l’Atlàntic.

No em calia llegir l’entrevista per saber que l’actitud més assenyada que es pot tenir amb els nàufrags de Vichy és deixar que s’ofeguin sols. De vegades quan s’acosten a la meva barca, jo també tinc la temptació d’allargar-los una mà, però sempre hi ha algun detall que em recorda que l’única cosa que en trauré serà enfonsar-me amb ells durant la nit.

Més enllà del malestar que la promoció del llibre pugui produir en el subsol dels artistes que es consolen posant likes a Twitter, no estic segur que l’entrevista aporti res, ni molt menys que faci justícia a Cutillas i al seu pensament. Igual que Martí Sales, Joan Burdeus s’acosta amb il·lusió a tot allò que li sembla nou i alternatiu, però al final només té força per perpetuar els esquemes de sempre.

Les seves entrevistes són una degradació de les tirallongues que el fill de Salvador Cardús publicava a VilaWeb en les èpoques glorioses del procés. Llavors el públic estava disposat a empassar-se les boles més grosses. Ara n’hi ha prou amb un títol per reconèixer l’esperit crepuscular del món hemofílic que Cutillas escarneix en el seu llibre. 

Les guerres, igual que la pau, formen part d’unes dinàmiques que s’escapen del control de les nacions i els individus

Vichy redueix els debats als traumes del segle XX per justificar l’ocupació de Catalunya. Per això la paraula guerra i la paraula poder serveixen d’espantalls per no parlar de res i per convertir-ho tot en una forma d’activisme. A l’entrevista de Bordeus s’hi veu molt bé la fòbia que Vichy té a qualsevol sentit sublim de l’existència —un sentit que és natural en les persones i que és la base de tota civilització.

Cutillas pensa bé perquè té intuïció poètica, i perquè la cultura l’ha ajudat a prendre distància amb els estigmes heretats de la família i del país, i a progressar en els seus propis termes. El geni del seu pensament s’alimenta de la resistència intel·lectual i física que tota persona cultivada ha de saber posar a les pulsions de la seva època. L’entrevista de Burdeus és un intent animalesc de surar en la confusió aprofitant-se de l’esforç dels altres. 

Si Desànim de lucre ha sortit reeditat i, per cert, més ben escrit, és gràcies a la feina de Diana Coromines, que va ser la número tres de la candidatura de Primàries. Mentre llegia els passatges que Burdeus dedica a fer veure que intenta aprofundir en aquell experiment inoblidable, recordava una reunió tumultuosa d’aquells dies.

A Coromines, sovint hi ha la temptació de mirar d’ignorar-la o de posar-la amb educació dins una vitrina perquè no fa amb el seu avi la mateixa feina de saqueig que Maria Bohigas ha fet amb el seu. Com que oficialment el seu país no existeix, cada cop que treu el nas amb determinació —aquest nas tan llarg i punxegut que té— tot salta pels aires, sense que ni tan sols arribi a proposar-s'ho.

Les guerres, igual que la pau, formen part d’unes dinàmiques que s’escapen del control de les nacions i els individus. Si Primàries ens va ensenyar alguna cosa va ser justament això. Els que es pensen que han guanyat seran els propers de perdre i, per tant, és prudent de mantenir-los a distància, juntament amb els invertebrats que voldrien reduir la realitat als fets per no haver de prendre’s la molèstia d’anar al fons de res.