A Barcelona s’hi escrivia bé abans de l’1 d’octubre, quan estàvem protegits per la inèrcia de la història i quan els pressupostos autonòmics encara tenien la capacitat d’envernissar d’excuses les tares del país. Ara que Catalunya ha quedat a la intempèrie, Barcelona és un cementiri d’il·lusions i aviat només hi quedaran els carronyers i els idiotes. 

Les ciutats que no tenen força per representar cap conflicte propi del seu temps acaben quedant arraconades, i Barcelona ha banalitzat tots els problemes que podien situar-la al món. El futur de Barcelona és Madrid, igual que el futur dels Estats Units serà l'Índia, si els nens macos de Nova York no deixen de jugar amb les limitacions de Trump per dissimular que no saben millorar-lo.

Per poder créixer i desenvolupar-se, les virtuts necessiten un escenari inspirador, que no estigui corromput per la mentida. Per això Tolstoi diu que totes les famílies felices són iguals i que, en canvi, les desgraciades ho són cadascuna a la seva manera. Quan l’esperança deixa de connectar els somnis de la gent, les febleses personals emergeixen com una plaga de termites. Així han caigut totes les civilitzacions.

Avui, a Barcelona, no hi pots tenir cap conversa que no sigui una paròdia putrefacta d’altres temps. En tinc prou de veure com la ciutat erosiona els meus amics, per saber que he de marxar-ne. Les ciutats s’enlletgeixen quan la gent que hi viu es torna covarda i només pensa a complaure els rics i els estrangers. A Barcelona, l’ha rescatat sempre la resta del país i no veig per què aquest cop hauria d’anar d’una altra manera.

La vella Barcelona olímpica està morint d’èxit i el seu futur és el Madrid repentinat que fa xantatges pintorescos al govern d’Espanya. El mal gust d’Ada Colau és només la superfície del problema, igual que els elogis de Jordi Amat a Ignacio Peyró, aquest escriptor que entre tots heu inflat com un globus aerostàtic del segle XIX per fer veure que encara us queda prou cultura i coratge per parlar amb llibertat d’alguna cosa.

El problema gros és que, mentre la Barcelona dels noranta va morint del seu verí, fins i tot els caràcters forts i més intel·ligents van quedant reduïts als seus defectes. Bernat Dedéu penja fotos de medicaments a Instagram per entendrir el cor dels que manen. Jordi Graupera torna a buscar la quadratura del cercle per fer-se perdonar la gosadia d’haver-se presentat a unes eleccions sense el permís de Convergència. Fins i tot Salvador Sostres ha de lluitar per no morir d’avorriment, mentre viu, en castellà, dels articles que va escriure en català fa dues dècades.

Barcelona es va convertint a poc a poc en una escola de cinisme mòrbid i, com ha passat en altres èpoques obscures, marcades per la sordidesa i l’amanerament, més que una ciutat, cada cop semblarà més una granja. El franquisme no va ser cap excepció i per pondre ous ja hi ha Carlos Carrizosa o Miquel Iceta.