L’èxit que tenen els dos llibres de Puigdemont i els pocs esforços que els diaris han de fer per pintar JxCat com una banda d’independentistes irredents em recorda cada dia que només els més bèsties i els més rucs sobreviuen a les situacions límit. En els camps nazis només els presos més combatius i més ingenus trobaven al·licients per continuar portant pedres d’una banda a l’altra.
La degradació de la vida catalana té a veure amb el verí que la política i el periodisme han posat a les fonts d’esperança del país. Abans del 155, el món convergent representava un sentiment majoritari, maleable i cofoi. L’univers republicà era el que aplegava els catalans més rebotats i ressentits. No sé si l’intercanvi de papers sortirà a compte a Espanya.
El patriotisme d’ERC és intel·lectual i, per tant, fàcil de comprar amb afecte o diners. La força d’ERC ve del ressentiment social, de la ràbia que la monarquia fa als pobres que no troben elements per indentificar-se amb els seus símbols. El món de JxCat beu d’una força més tribal i més atàvica. Qualsevol convergent signaria demà mateix fidelitat als Borbons a canvi de treure l’exèrcit espanyol i els seus lacais de Catalunya.
La monarquia i els polítics han posat la majoria de catalans en una situació en la qual no poden retrocedir
Puigdemont aguanta pel mateix motiu que aguanta Miquel Iceta, perquè el conflicte polític es desbordaria si desaparegués del mapa. La resistència que demostra no s’explica sense les forces tel·lúriques que va desenterrar l’1 d’octubre. Els catalans que havien deixat de creure en la seva llibertat van anar a votar en massa en bona part pel plaer de fer una bona botifarra a Espanya i ara no poden tornar enrere sense trencar-se.
L’1 d’octubre, el ressentiment dels catalans contra el Rei i contra el franquisme que gestionava ERC es va escampar a les bases convergents en forma de ressentiment contra Espanya. Només va faltar que el rei posés la seva figura a primera línia, com va fer Alfons XIII amb Primo de Rivera. Des d’aleshores cada intent que la democràcia espanyola fa de legitimar-se a través de la monarquia acaba creant un bunyol més gros a Catalunya.
ERC i JxCat fan exactament la mateixa política i les seves picabaralles de colom per menjar de la mà de Madrid són fàcils de ridiculitzar. Tot i així, a través de les seves mentides i la seva buidor representen dues maneres d’odiar Espanya que van directament contra els dos pilars del règim del 78, la monarquia i l’autonomia. El pujolisme va trigar més de dues dècades abans no es va cremar mirant de protegir la dignitat del Rei i de la conllevancia orteguiana. Em sembla que el règim de Vichy no serà tan eficaç.
La monarquia i els polítics han posat la majoria de catalans en una situació en la qual no poden retrocedir. La majoria de catalans es poden embrutir, com s’embruteix qualsevol poble sotmès a una ocupació, però no poden retrocedir, ni tenen eines ni sensibilitat per autodestruir-se com s’autodestrueixen els intel·lectuals i els artistes. D’aquí que cada intent de ressuscitar el circ autonòmic enfangui més i més la situació, i que el PP i Ciutadans no aixequin el cap.
Els espanyols —i els europeus per extensió— aniran descobrint a poc a poc que Catalunya és l’hivern rus de la seva democràcia, una gangrena que no deixa cap pedant dret.