Un exconvergent que viu a Londres m'envia un tall de TV3 on un jove de Batec fa veure que es preocupa per les infraestructures del país mentre parla d'entrar als trens sense pagar. De seguida penso en els amics que treien males notes i que es van buscar una feina qualsevol per poder comprar-se una Vespino i presumir a la porta de les discoteques. O en les noies que s'arrambaven a qui fos i es vestien extremades només per fer-se passar els complexos físics.
Una cosa que val la pena aprendre aviat és que el món ofereix moltes sortides fàcils, però que sense esforç i un cert sentit de transcendència no hi ha cap camí que sigui sòlid. A Catalunya, quan van mal dades, tothom tendeix a reduir la veritat als fets i a separar els problemes tècnics dels conflictes espirituals. Només cal obrir la revista El Temps, que té un milió d'euros llarg de pressupost, i no llegeix ningú, per entendre on ens volia portar Espanya quan el president Montilla reclamava fets i no paraules.
Els joves tenen poca perspectiva però si fan el favor de mirar enrere veuran que les mancances, en política i en qualsevol altre aspecte de la vida, sempre són més perdonables que no pas la mediocritat. Les consultes populars, igual que l'1 d'octubre o que TV3, es van organitzar amb una canya i una espardenya. Jordi Pujol no serà recordat per haver estafat diners a la hisenda espanyola. Serà recordat perquè va connectar un gran gruix de catalans a una idea mil·lenària del país que Madrid havia donat per morta i enterrada.
Hem renunciat a projectar Catalunya al món, i ara el món entrarà a Catalunya de manera descontrolada, mentre responem amb discursos de petit comptable o accions de revolucionari pintoresc
Va ser quan Pujol va deixar de creure en Catalunya i va començar a fingir que era un home satisfet, que el seu partit va començar a fer figa i que la corrupció es va convertir en un problema. Va ser quan Puigdemont va fugir amb l'excusa de la pau i Junqueras es va entregar per declarar en una llengua imposada, que el català va començar a cedir espais. Hem renunciat a projectar Catalunya al món, i ara el món entrarà a Catalunya de manera descontrolada, mentre responem amb discursos de petit comptable o accions de revolucionari pintoresc.
No és res que no hagi passat moltes vegades. Quan el futur es veu negre, la gent es torna fàcil de caçar i de manipular, sobretot els joves, que tenen més neguit que no memòria. Si jo fos ells, miraria de tenir paciència i de no cremar-me perquè la situació és més fràgil que no sembla i les solucions que avui poden semblar pràctiques, demà poden agafar-te amb el peu canviat. L'economia està al caire d'un barranc, la guerra d'Ucraïna es pot allargar temps i els partits de la bombolla de Vichy no tenen capital humà per parlar del món que ve amb propietat, ni molt menys per gestionar-lo.
El règim de Vichy cada cop farà piruetes més rocambolesques per cooptar lideratges joves. Alhora, però, cada cop hi haurà més electors orfes, que buscaran discursos intel·ligents, que no intentin sobreprotegir-los o estafar-los. La idea d'utilitzar l'ANC per crear un quart partit independentista que absorbeixi la distància entre les institucions i la base del país, dubto que funcioni. Els 700.000 votants que hi ha a l'abstenció no esperen pas un partit que faci la independència demà passat, sinó un grup de polítics que parli sense por ni fórmules espanyolitzades dels problemes que ens porta el món.
De vegades, em pregunto què succeiria si Jordi Graupera reactivés Barcelona és Capital i s'entengués amb la resta de Primàries, ara que s'acosten les municipals. Ja us dic jo què passaria: que hi hauria grans calfreds, i això que aquests darrers tres anys s'ha perdut el temps d'una manera miserable. Les coses no passen mai en va i tard o d'hora les lliçons del procés cristal·litzaran amb una cultura política nova que s'endurà la vella per davant. Sense una guerra com la de 1936, i sense uns quants afusellaments, dubto que cap menjadora pública, ni cap ofensiva propagandística, tinguin prou força per posar a dormir el país.