No crec que la quantitat de defuncions que la pandèmia està provocant en països democràtics com Espanya i els Estats Units es pugui atribuir només a la mala gestió. La Gran Bretanya també ha tingut temptacions d’utilitzar el bitxet groc de Wuhan per fer neteja i cohesionar la seva base nacional. La retirada del govern britànic cap a posicions més defensives no s’explica sense l’empirisme màgic dels anglesos i l’ensurt de mort que ha tingut el seu primer ministre.

A tot el món, la pandèmia ha deixat els estats reduïts a la força de l’exèrcit i el sistema sanitari. Els discursos que, fins fa dos dies, feien l’agost aprofitant el rebrot de la cultura autoritària del segle passat i les polítiques proteccionistes han quedat ultrapassats pel dramatisme sense precedents de la situació. És lògic que tothom navegui una mica, però trobo sospitós que els països democràtics que han reaccionat millor i tenen menys morts siguin els més tribals i homogenis.

L’estupidesa no ho explica tot, i menys quan hi ha lluites de poder en joc. La Gran Bretanya disposa d’un sistema sanitari de referència internacional i va camí de batre tots els records de mortalitat del continent. Estats Units estava considerat, sobre el paper, el país més ben preparat del món per afrontar una pandèmia i Nova York ha hagut d’obrir les fosses comunes. A Espanya, tots els discursos polítics sense distinció veneraven l’estat del benestar i és el país amb més defuncions per habitant.

El poder ja no s’encarna en les grans ideologies ni en l’economia sinó en les elits nacionals, i les elits nacionals no només tenen uns interessos per protegir sinó també uns prejudicis que no sempre coincideixen amb els de la població. Em direu desconfiat però estic bastant segur que si Trump fos negre o hispà no hauria insistit als seus assessors a deixar fer a la naturalesa, per salvar l’economia, com ja va proposar un prominent wasp de Texas a la televisió.

En una situació de crisi és important saber qui es beneficia de cada decisió. A Espanya crida l’atenció el silenci del PP i de Ciutadans, tenint davant un govern tan graponer, coliderat per Pablo Iglesias. Bona part de l’estupidesa que s’atribueix als governants parteix de la solidaritat de grup d’unes elits que, en països com Espanya, la Gran Bretanya o els Estats Units, ja veien perillar la seva hegemonia cultural i el seu poder, quan va esclatar el drama. 

Igual que una mala gestió de la pandèmia dona força a l’Amèrica profunda davant els valors de Nova York i San Francisco, la desfilada de cadàvers també tindrà els seus beneficiaris a Espanya. És estrany que després de fer tants escarafalls perquè l’Estat no tancava Madrid, la Generalitat accepti de manera tan bovina els plans de Pedro Sánchez per reactivar l’economia. Si es tractés de protegir l’economia, l’Estat no estressaria més el sistema hospitalari jugant a la ruleta russa.

Després de la magnitud de la badada inicial, és molt gros que la Moncloa enviï la gent a la feina, sense haver aconseguit protegir els metges i les infermeres, i assegurar els sistemes de rastrejament i prevenció. Llegint La Vanguardia, sembla que alguns mirin d’atemorir la població per forçar-la a acceptar una nova transició, que mantingui les coses com estaven. Si alguna cosa beneficiaria les elits de Madrid i Barcelona per igual és un drama que permetés tornar a posar el comptador a zero.

No sé fins a quin punt parlo de polítiques premeditades, però no crec que tingui importància. Quan De Guindos diu que Espanya afronta el pitjor panorama econòmic des de la Guerra Civil, no oblida per què sí que l’autarquia va estar a punt de tombar Franco. L’inconscient de l’exministre del PP es mou en els mateixos paràmetres que motiven les decisions de Sánchez i que asseguren la submissió atàvica, profundament tribal i ètnica, de Torra i els seus adlàters.

A tot el món, el bitxet groc de Wuhan servirà perquè les elits tornin la pilota als sectors de població que els pressionaven. A Espanya, el motor del drama no és la deixadesa de funcions, ni tan sols la ruïna de l’economia; és la vella "unidad de destino en lo universal" que torna a reclamar la seva ració demencial de dolorisme i sang i fetge.