He rebut, d'un amic de Manchester, la portada de The Economist d'aquesta setmana. La revista dedica el número a la unitat de la Gran Bretanya i adverteix que els vincles polítics entre les nacions que la conformen es comencen a esfilagarsar de forma perillosa. 

L’editorial deixa caure que si els escocesos, els irlandesos o fins i tot els gal·lesos volguessin abandonar la Unió, Londres no podria fer res per aturar-los. La premsa anglesa s'oposa a la celebració d'un altre referèndum escocès, però el país entén molt bé quina és la guerra important, i mira de jugar-la amb les seves millors cartes.

Anglaterra ha vist abans i tot que els Estats Units que la manera més rendible de combatre els països asiàtics és donar aire a la llibertat. Mentre els xinesos experimenten amb la tecnologia per mirar de definir el futur a través de formes d’organització autoritària, la majoria de nacions democràtiques tenen por del món que ve. 

No cal viure a Londres per veure que l'autodeterminació és una resposta natural als camps d’adoctrinament que els xinesos tenen muntats a casa seva. És admirable que Anglaterra s’hagi tornat a quedar sola al món, mentre els americans es perden en discursos autojustificatoris i Espanya utilitza les pors d'Europa per mirar d’enterrar Catalunya en l'oblit.

Mentre el món acaba de fer un pas de gegant de la vella mecànica newtoniana a la física quàntica, aquí sembla que vulguem tornar a la mística dels tancs televisats i les màquines d'escriure

Els catalans hem donat la batalla per perduda a la primera bufetada i la història ens va deixant enrere amb menyspreu. Mentre el món avança a empentes i rodolons, aquí mirem de replegar-nos en emocions gastades i embenem les nafres amb draps vells. Podríem ser una ferida creativa per Europa i correm el perill de convertir-nos en una purulència obscurantista que surti a compte d'extirpar.  

Per por de tornar a fracassar, evitem de passar comptes de debò i perdem l'energia i la vergonya mirant de tirar enrere amb èpiques de pobre home com si res no hagués passat. La gestió de dades ha transformat el món en molt pocs anys. Les bases de l'economia i la política estan canviant de dalt a baix i hauríem de pensar que quan la història ens doni una altra oportunitat ens enfonsarem encara més si no estem a punt per aprofitar-la. 

El nacionalisme torna perquè no hi ha prou coca-cola per a tothom. L’individualisme hedonista que els nostres homes públics defensen amb coartades envernissades de bondat s'ha tornat deficitari. La qualitat i la quantitat cada vegada aniran més de bracet i, a diferència del que passava en èpoques de vaques grasses, les estructures petites ja només seran sostenibles si saben fer-se útils a organitzacions més grans. 

Mentre el món acaba de fer un pas de gegant de la vella mecànica newtoniana a la física quàntica, aquí sembla que vulguem tornar a la mística dels tancs televisats i les màquines d'escriure. És com si volguéssim enterrar-nos en el dol i desaparèixer en les mediocritats de l'època que mor per no haver de tornar-nos a sentir traïts o impotents.