El circ del PDeCAT és la darrera fase de la destrucció de l’espai conservador independentista que va començar quan Mas es va treure la corbata a l’inici del procés. Els titelles de l’Estat intenen crear la situació que no van poder consolidar a primers dels anys 80, quan Jordi Pujol va trencar les oracions al PSC.

Com diu un amic que va marxar a Londres a servir cafès per evitar que la claveguera autonòmica l’engolís, es tracta que els valors que són importants al món, aquí no valguin res. Els catalans d’una certa edat recorden el menyspreu que els progres gastaven per la identitat, la família, la religió i la defensa de la llengua, en plena guerra freda.

Llavors, la llibertat nova de trinca s’utilitzava per pervertir els valors que sostenen qualsevol país. Pujol va evitar que la frivolitat que ha destruit l’estil de vida occidental servís per desertitzar Catalunya després de la dictadura. L’independentisme va néixer del lideratge que Pujol va imposar al país, però aviat va quedar en mans dels paràsits que havia alimentat la seva hegemonia.

Ara la situació és més greu, perquè l’eina que Espanya es disposa a utilitzar per contenir els catalans ja no és la llibertat, sinó la lluita per la supervivència. Mentre els partits es perden en debats bizantins, el món cada vegada s’endureix més. Com li va passar a Companys el 1939, el processisme aviat serà una rèmora d’un somni liquidat a tot Europa, i no tindrà eines ni prestigi per dialogar amb el món.

Puigdemont és com el flautista d’Hamelín. En comptes de donar exemple i treballar per imposar uns valors que permetin el país d’afrontar el futur, empeny l’independentisme cap al barranc amb melodies folklòriques d’indi emotiu. Els nois de PDeCAT es fan els durs però ja nomes aspiren a tenir un lloc en el partit d’ordre que els espanyols volen edificar sobre les runes de Convergència.  

Quan Alejandro Fernández diu que el procés ha liquidat els valors catalans, sap que el PP no vol ni pot restablir-los o enfortir-los. Des de l’inici del procés, es tractava, precisament, de liquidar-los amb discursos estèrils sobre els pobres, les dones, els homosexuals i tota quanta víctima de la història que pogués ésser espremuda per salvar la unitat espanyola.

Mentre Quim Torra ajuda a Madrid a guanyar temps, Puigdemont aplega, amb l’esquer d’un poder que ja ha perdut, les rampoines d’una època perquè Espanya acabi de liquidar-la. Es tracta que en el món que ve el català hagi de triar entre la supervivencia de la seva família i la supervivència del seu país, una mica com passava en temps de Franco, abans que Pujol muntés la seva precària màfia. 

Pujol va posar Catalunya en la línia de la història, mentre que Puigdemont i Torra creuen que la seva salvació personal passa per tornar a tancar el país a la gàbia amb bones paraules. Només cal repassar la trajectòria de TV3 per veure d’on venim i cap a on anem. Només cal veure com els partits del “món ens mira” han tancat el discurs polític català en els debats hispànics més patetics.

En el món que ve no hi haurà lloc per Mandelas i Dalai Lames, i encara hi haurà menys lloc per imitacions de basar xinès com Puigdemont o com Junqueras. O apareixen polítics cultes, amb una idea forta de la bellesa i del país, o serem una reserva índia, amb els problemes psicològics i antisocials típics de les societats en ruïna. 

Us en recordeu del germà drogadicte de Pasqual Maragall, i de tants altres nois de família bona destruïts? Doncs penseu-hi. Perquè no se salvarà ningú. 

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Montserrat Nebrera
Opinió Sempre la justícia Montserrat Nebrera