Reconec que em fa una certa por que tothom es vagi agombolant en el mateix metre quadrat i que aquest metre quadrat sigui, precisament, el que jo havia previst d'enjardinar per passar els anys de desert que, si tot va bé, ens esperen. El femer s'escampa, els zombis tenen la carn putrefacta però només mengen carn fresca. No parlo tan sols del Patreon que s'ha fet Bernat Dedéu, ni dels articles octubristes que Jordi Cabré publica al diari Ara, ni tampoc de la necessitat que Salvador Sostres té d'escriure sobre casa meva com si fos un paparazzi dalt d'una vespino. Tot això són petits pretextos que ens ajudaran a créixer i a fer la gàbia més incòmoda.
Parlo del govern espanyol, que es fa passar per víctima dels seus serveis secrets per tapar el victimisme dels polítics catalans, que al seu torn miren d'explotar el victimisme dels electors, que fa anys que també miren de passar per víctimes, no fos cas que algú els titllés de nazis o de masclistes. Quan l'Enric Juliana insisteix que ve un govern de concentració per impedir que Espanya sigui governada per la banda del Rolex penso: però quin rellotge porten el Rei i el comte de Godó, que potser van a Suïssa a comprar Swatchs de coloraines? Quan Marc Álvaro escriu que ERC s'ha quedat sense marge, em pregunto: i als veterans de la CatDem com els va, perquè Junqueras els té exactament on els volia, entre Sandro Rosell i els poemes visuals de Puigdemont, passant pel nacionalisme cridaner de Santiago Espot.
Les lliçons de fa un segle ens ensenyen que entre el femer i el desert val molt més triar sempre el desert. En el desert hi ha moments d'una bellesa genuïna i, encara que sigui amb dificultats, s'hi pot construir alguna cosa
Tot és qüestió de nivells, però tots som dins de la mateixa gàbia, per desgràcia. Els americans resistiran fins a l'últim ucraïnès, i els patriotes de Vichy defensaran Catalunya fins a pervertir el darrer fill dels seus votants i fins a robar-nos la darrera pesseta de la nostra butxaca, si els ho permetem. La confusió serà salvatge, molt més bèstia que quan el PP o Vicent Sanchis s'embolicaven amb la senyera. El futur del català es tornarà a barrejar amb el perill d'una guerra nuclear, que ja es comença a fer servir per impulsar polítiques autoritàries. Els nàufrags mataran per pujar a les barques perquè el món viu un moment de transició i perquè, com ja vaig escriure, les nostres institucions semblen l'Atlàntic nord en la nit freda i estrellada del Titanic.
Només cal mirar aquesta cara buida de Quim Torra que fa el president Biden per entendre bé què passa a Catalunya. Tots els aspectes de la vida es poden reduir a un sol objectiu, que és mantenir l'esperança, i ara mateix l'esperança va escassa a tot Occident. Malgrat que l'esperança no es pot robar, quan la gent està desesperada la busca en la força crua dels diners i en la màgia que tenen les il·lusions i els èxits dels altres. És important recordar això, i pensar com va acabar la Catalunya dels anys trenta. Ara ningú no recorda que La Humanitat, el famós diari del president màrtir, era un diari finançat per Coll i Llach, un antic riquet d'Unión Monárquica que es va fer catalanista i d'esquerres amb l'adveniment de la República.
Us sona? ERC era un frankeinstein de lerrouxistes i federalistes reciclats que van absorbir tard i malament el patriotisme que havien escampat uns altres. Si a Companys i als seus amics els hagués quedat algun motiu real i genuí per viure, si no haguessin estat una generació trinxada per la repressió espanyola i per les guerres fratricides, no haurien portat el país a l'hecatombe. Així mateix, si els nois d'Estat Català haguessin tingut paciència i una mica d'estudis, si no s'haguessin deixat arrossegar pel sentimentalisme i per la pressa, la història no ens hauria caigut a sobre amb tanta violència. Les lliçons de fa un segle ens ensenyen que entre el femer i el desert val molt més triar sempre el desert. En el desert hi ha moments d'una bellesa genuïna i, encara que sigui amb dificultats, s'hi pot construir alguna cosa. Els jueus, per exemple, ho van fer ―tot i que primer van haver d'aprendre que, per tallar els nusos gordians, les accions han de ser netes.