Veig que, aquest diumenge, Angela Merkel va voler coronar la seva carrera política visitant el museu de l'Holocaust, a Israel. Llàstima que tothom ja sàpiga que el nazisme no representa ben bé el que representava fa un temps perquè la democràcia s'ha tornat un luxe, al món i també a Europa. Alemanya va a remolc dels interessos geopolítics de Madrid i els catalans, que sempre anem davant de tot, hem hagut de fer-nos preguntes molt desagradables, en els darrers anys de repressió espanyola.

Des que Puigdemont va tancar el procés amb la seva pallassada al Parlament, a Catalunya s'ha anat posant en evidència de manera cada cop més crua que, arribats el cas, la majoria d'homes públics no tindrien, ni de broma, Anna Frank amagada a casa. Ara és qüestió de temps que també es vegi clar que un gruix molt important no trigaria a trobar excuses, si calgués, per denunciar-la. No sé si algú ha pensat en els efectes corrosius que aquest canvi d'expectatives tindrà en el futur d'Europa.

Com va escriure l'Ot Bou a VilaWeb, la política catalana s'ha convertit en una mena de capgròs monumental del general Moragues, putrefacte i ple de cucs, penjat a les portes de Barcelona. Per un ull de la calavera engabiada hi surt el president Aragonès, per l'altre surt hi l'expresident Torra; per la boca hi treu el nas Jordi Sànchez i algun polític dels comuns. Puigdemont és una caricatura política de Jacint Verdaguer, una figura de relleus ultramuntans perseguida per la mateixa plutocràcia que va fer la vida impossible al poeta.

Mentre Merkel fa veure que Alemanya ha superat el segle XX amb gestos previsibles, propis de fa 30 anys, els valors democràtics que frenen el cinisme i la covardia natural dels homes es van marcint a bona part d'Europa

Si el cas Verdaguer va anticipar el col·lapse d'una Europa i d'una Catalunya que se les prometien molt felices, el cas Puigdemont anticipa un altre final d'òpera de primera magnitud. Catalunya és un dels territoris de la Unió Europea que més ha cregut, de sempre, en la força de les urnes i dels valors democràtics. Ara, després de quatre anys de repressió de baixa intensitat, el debat polític del país s'ha convertit, amb l'ajut dels vells fantasmes, en un concurs de cínics esporuguits per la por de perdre la feina.

El papa Bergoglio, que sempre ha sigut una mica demagog, ha preguntat amb molta puteria si l'estat espanyol ja s'ha reconciliat amb la seva història. La pregunta realment bona és si Alemanya s'hi ha reconciliat, i fins a quin punt els problemes interns dels països de la Unió es podran mantenir localitzats dins les antigues fronteres administratives, a mitjà termini. Si Madrid pot jugar a restaurar el franquisme sense morts, és qüestió de temps que Berlín hagi de triar entre dos projectes europeus cada cop més contraposats.

La història no es repeteix mai igual, però es cobra sempre les factures. Mentre Merkel fa veure que Alemanya ha superat el segle XX amb gestos previsibles, propis de fa 30 anys, els valors democràtics que frenen el cinisme i la covardia natural dels homes es van marcint a bona part d'Europa. Els diaris parlen dels aldarulls d'Itàlia, però Catalunya, que era un dels baluards del projecte europeu més idealistes, s'ha convertit en un dels forats negres de la Unió més verinosos i discrets.

La democràcia no es defensa fent discursos sobre el passat, sinó afrontant els problemes importants sobre la marxa per evitar que es facin grossos. L'1 d'octubre no va ser un bolet al·lucinogen sortit del no-res, i els alemanys, que mai no prenen decisions, acabaran topant de nassos amb els fantasmes de la seva història a mesura que la situació espanyola s'emboliqui.