El titular de La Vanguardia contra la suposada via eslovena de Quim Torra m’ha recordat l’autohomenatge que Macron s’està fent a França a través de la idea de bomber que ha tingut de repatriar l’art colonial. Tots dos casos il·lustren bé fins a quin punt les classes dirigents dels antics imperis països europeus s’han quedat sense discurs i miren de convertir el bonisme en el seu bot salvavides.

La idea de Macron de repatriar l’art colonial no servirà només per tapar els negocis africans d’algunes corporacions que sostenen el seu govern. La campanya també és una forma subtil de recordar a les classes populars que deuen el seu benestar als robatoris del passat. Les elits de les democràcies decadents no saben afirmar-se sense criminalitzar el seu propi poble.

Mentre París crema, el president francès mira de passar com el campió de la democràcia europea, una mica com fa Roger Torrent quan diu que la república no es pot construir amb encaputxats. Si Macron vol desballestar els museus per culpabilitzar els joves que protesten contra el seu govern, l’estat espanyol encara necessita agitar el fantasma de la violència per mantenir subjecta Catalunya. 

Els propagandistes de Madrid utilitzen els morts de la independència eslovena per moralitzar amb el dolor que ells mateixos fa temps que amenacen de provocar. La indignació contra Quim Torra també és un intent groller ―molt groller― de rehabilitar els partits que van instrumentalitzar el referèndum, convençuts que podrien excusar-se amb les amenaces de l’Estat per no fer efectives les seves promeses.

Tothom sap que el problema d’Àfrica no són els grans museus de París, igual que el problema de Catalunya no són les manifestacions dels CDR, ni els encaputxats. Eslovènia s’hauria separat de Iugoslàvia sense morts, si no hagués estat per la reacció sèrbia i la pregunta que La Vanguardia s’hauria de fer, ni que fos una vegada, és quants morts necessita Espanya per retirar-se de Catalunya.

Alguns articulistes del país agreugen el conflicte perquè analitzen la política com si Catalunya no tingués cap possibilitat d’esdevenir independent. Parlen de complexitat i de moderació, però en el fons pensen com aquestes esquerres progres que han viscut de creure que els africans no se’n podien sortir sols i els han enfonsat amb la seva falsa compassió en comptes d’ajudar-los o deixar-los en pau.

Els museus de París són un patrimoni que ni França ni Europa no es poden permetre descapitalitzar, i menys ara que el continent perd influència i els tambors de l’autoritarisme ressonen a tot el món. L’exhibicionisme que Macron fa amb el dolor d’Àfrica no repara res i, en canvi, afebleix el seu país, igual que el pacifisme de fireta que exhibeixen alguns líders catalans, de vegades disfressat de devoció a la moreneta.

Mentre les classes dirigents se serveixin de gestos bonistes per maquillar els dèficits democràtics dels seus estats, la ultradreta no pararà de créixer. Les elits d’un país tenen sentit en la mesura que es juguen el tipus pel seu poble, no que exhibeixen la seva superioritat moral. L’explotació electoralista de la compassió desdibuixa el sentit de l’honor i del respecte, i a la llarga destrueix el pluralisme i crea monstres molt pitjors que els que mira de conjurar.