L’impacte que ha tingut el llibre de Jordi Amat m’ha fet pensar en el plaer que molts catalans cultes i sensibles troben a furgar en les injustícies i els aspectes sòrdids de la vida quan no veuen solució als seus problemes polítics. És un fenomen que ja vaig viure de petit, als anys setanta, i que he anat veient com revifava a mesura que les porres de l’1 d’octubre imposaven la seva llei.
El fill del xofer és fruit d’uns patrons que rebroten de manera cíclica des del segle d’or. A mi m’ha fet pensar en aquells quadres del barroc, plens de calaveres, que semblaven expressament pintats per espantar la gent. Tot el que no surt per dalt surt per baix i, quan els catalans se senten atrapats, deixen de buscar la llum i es posen a xipollejar en el femer contrareformista espanyol cada cop més cofois i satisfets.
Durant el franquisme, Josep Pla i Nèstor Luján es van fer un tip d’escarnir la tendència que la cultura espanyola té a recrear-se en la misèria —suposo que no podien dir que la misèria és l’única unitat de destí entre catalans i castellans—. Barrejar la sordidesa amb el puritanisme és un patró típic de dominació tribal i tant serveix per explicar el llibre de l’Amat com els contes d’Oriol Junqueras.
En el fons, El fill del xofer és perfecte perquè mig país s’ofengui mentre els nois del Govern subhasten Catalunya a Espanya i a la Xina. L’aposta del llibre és coherent amb l’idioma estranger amb el qual està escrit, però no s’entén sense els aquelarres amb espelmes que els partits han muntat els darrers anys per tapar les seves mentides. Vull dir que l’activisme estètic del diari Ara o de la llibreria Ona no deixen de ser la cara bonista de la mateixa màquina de fer salsitxes.
Espanya té un gran interès a igualar tothom per sota per socialitzar la seva fallida
A diferència de la darrera novel·la de Gonzalo Torné —que també és fruit de la repressió, però que només bruteja perquè té una base de ràbia genuïna—, el llibre d’Amat encaixa amb el clima de cinisme exquisit, disfressat de moralisme i tecnocràcia, que s’ha apoderat d’Europa. Si li treus el vernís de crònica negra, és un enfilall d’anècdotes sense cap visió, que només confia en la força del poder per sostenir la seva façana de construcció minuciosa i faraònica.
Amat deu creure que els diners ho poden tot i segurament té raó, perquè són l’expressió més concreta de l’alquímia que tothom busca entre la carn i l’esperit. El problema és que Espanya torna a tenir un deute enorme i que, per variar, les seves oligarquies se serveixen de la cultura per mirar de prosseguir l’espoli. Enlloc es veu tan clar el paper d’espanta-sogres medievals que les democràcies amb problemes reserven als seus periodistes i acadèmics.
El plantejament del llibre, doncs, i l’idioma en el qual està escrit, em recorda que tothom té les seves contradiccions i cares fosques, però que no tothom està trencat. Espanya té un gran interès a igualar tothom per sota per socialitzar la seva fallida. Però la cultura catalana té una oportunitat per recordar als països europeus que el món avança a través de la poca gent que és capaç de tornar-se aixecar tantes vegades com faci falta sense posar-se excuses.
La barreja de ràbia i de fascinació que tota l’obra d’Amat, i aquest llibre en concret, traspua vers Jordi Pujol no deixa de sortir d’aquí. Una de les coses que més mal fa als espanyols, i als catalans que s’han rendit, és la idea que l’independentisme pugui arribar a redimir la seva figura. Saben que la història li acabaria perdonant tots els jocs de mans, si per un tomb irònic del destí Catalunya aconseguís trencar amb Espanya.