La nova llei de successions aprovada pel Parlament és la cirereta de la lògica de la destrucció que els polítics processistes han implementat els darrers anys per frenar els seus votants. Com que Espanya no podia aturar la independència, l’han aturat els partits de la Generalitat convertint la política en un ofici cada vegada més sinistre.

Després d’enganyar i trair els catalans que els van votar, els polítics processistes es disposen ara a rematar la feina feta deixant tot el país a la intempèrie. Per destruir la memòria d’una nació i la seva cohesió social, no hi ha res com agafar els esforços que els pares fan pels fills i entregar-los a una administració colonial i corrupta. 

La nova llei de successions és una càrrega de profunditat contra la família, l’única institució que el pujolisme va protegir seriosament de la propaganda progressista i de l’espoli de Madrid. Tot i la seva afició al teatre, Pujol no jugava mai amb la família. Sabia que és el baluard més sòlid del país, potser l’únic capaç d’evitar que Catalunya es converteixi en un suburbi.

Els polítics processistes no filen tan prim en els seus afanys de mantenir viva la comèdia per complaure a l’Estat. Després de provocar milers de morts encoratjant manifestacions, quan Itàlia ja estava confinada, ara volen acabar d’hipotecar el país posant impostos a l’esforç dels catalans que treballen per facilitar el futur dels seus descendents.

La família crea xarxes fortes de solidaritat i de transmissió de la riquesa i el coneixement, i ara es tracta de tenir un país atomitzat i caciquil, ple d’individus indefensos, que repeteixin consignes com els lloros. Destruir la independència personal dels catalans és l’única manera que els partits de la Generalitat tenen de sobreviure a la seva xerrameca.

L’altre dia una amiga em deia que la cosa que li sap més greu del desori que vivim és que, “a sobre”, ningú no farà pagar als polítics la seva responsabilitat. “La gent no podria venjar els seus morts ni que volgués”, li vaig dir pensant en el desert que ha deixat el processisme; i ara veig aquesta llei, aprovada en plena pandèmia, quan el número de defuncions és més alt que de costum.

Robar als morts és una cosa que només es fa en els camps de batalla i en els camps de concentració —o en els naufragis, quan la situació és desesperada—. Cada dia serà més fàcil veure que la diferència principal entre Quim Torra i qualsevol líder unionista és que ells no apunyalen per l’esquena els seus votants. 

Si volgués l’extinció de Catalunya potser li trobaria la gràcia, al fet que un president que es dedicava a rescatar figures enterrades pel franquisme acabi signant una llei com aquesta. Quan digueu “Espanya ens roba”, sobretot penseu d’incloure-hi la Generalitat.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Enric Vila
Opinió Caure a poc a poc Enric Vila
Enric Vila
Opinió La democràcia de dol Enric Vila