Em diuen que el PP rumia la manera d'arreglar la seva situació a Catalunya per enèsima vegada. Els fills d'Aznar es van pensar que podien rebaixar el discurs al nivell de Ciutadans i utilitzar la bandera catalana com si fos paper de vàter. Ara, igual que les criatures de Jordi Pujol, comencen a pagar el preu de la seva manca de coratge i d'escrúpols. Milián Mestre és moderat quan diu que l'existència del PP es juga a Catalunya.
Aquí, el PP no s'hi juga només el seu futur, també s'hi juga el somni modernitzador que li va donar les ales. El PP va retirar Fraga per poder aglutinar el patriotisme espanyol sota una bandera democratitzadora. Després, per no arriscar-se a perdre Catalunya, va començar a treure tots els monstres de l'armari. Ara, després de menysprear la intel·ligència i la cultura durant anys, i de prostituir els seus propis fills, els micos se li enfilen a les barbes.
En el fons, al PP no li passa res, a nivell espanyol, que no li passés a la Lliga de Cambó a la Catalunya dels anys trenta. Quan el projecte de Prat de la Riba va començar a trontollar a causa de les tensions internes del país, Cambó es va recolzar en els pinxos i en els pistolers per poder mantenir l'hegemonia. Quan el projecte aznarià va trobar les primeres resistències, el PP va fer el mateix, salvant les limitacions que imposava la seva època.
Primer al País Basc, i després a Catalunya i a València, el PP ha aplicat aquell principi que em va dir un dia un col·laborador d'Aznar amb fums d'intel·lectual: "Nación y lo que quieras, pero en España mandamos nosotros". Igual que van fer els polítics de la Lliga fa un segle, el PP va preferir que les mòmies li fessin la feina bruta que no pas deixar treballar els joves. Ara el partit alfa de l'Estat no tan sols es troba sense lideratge i sense idees. A més ha deixat l'Espanya nacional invertebrada.
El PP deixa un país fracturat, una monarquia deslegitimada i una democràcia esguerrada, amb un partit únic controlat pel Rei i per Brussel·les
L'anomenada Espanya buida és la metàfora d'una buidor més fonda i perillosa. El PP ha fracturat i corromput la generació més educada de la història per no haver de discutir sobre Catalunya. En aquest punt, la trajectòria del PP també recorda l'herència que va deixar la Lliga per no tocar la qüestió obrera. Rajoy es va retirar després de l'1 d'octubre pel mateix motiu que Puig i Cadafalch es va lliurar a Primo de Rivera: per no haver d'admetre la derrota.
El PP d'avui és Salvador Sostres donant lliçons de ric al Diari de Girona, mentre raspalla Pere Aragonès i Salvador Illa, després d'haver rigut les gràcies a les mentides d'Artur Mas i d'Inés Arrimadas. És Ignacio Peyró fent de Nèstor Luján a Instagram, per enllustrar les lletres espanyoles sense haver d'escriure ni una ratlla que no sigui sobre restaurants i natures mortes. És Andrea Levy traient la sang a la vena adolescent de Madrid per poder fer la viu viu entre troglodites i ocells rapaços.
El partit alfa d'Espanya no es podia permetre les frivolitats dels socialistes, si volia deixar alguna herència aprofitable. La vella CiU sempre podrà dir, per salvar-se, que va protegir el català de l'extinció programada pel franquisme, encara que els espanyols i els histèrics del país el pintin com una llengua moribunda. El PP deixa un país fracturat, una monarquia deslegitimada i una democràcia esguerrada, amb un partit únic controlat pel Rei i per Brussel·les.
Una dreta amb cara i ulls era la darrera peça que li faltava a Espanya per superar el segle passat. Deu ser per això que els polítics cada cop em fan pensar més en allò que els meus avis deien quan parlaven dels anys trenta: "Franco feia la guerra contra Catalunya, però nosaltres no teníem bàndol perquè els polítics de la Generalitat eren una colla de barruts i els de Madrid no cal ni parlar-ne". Quan veig que Puigdemont es prepara per tornar com Macià, abraçat dels comunistes espanyols, em venen ganes d'aprendre idiomes i posar-me a comprar or.
Tant patir per Catalunya, i Madrid i el seu desert van camí de ser una província de Miami.