Fa un parell de dies que em diverteixo en les estones lliures amb una biografia de Winston Churchill que acaba de sortir. Tot just n’he llegit quatre capítols, però n’he pogut extreure una idea que em sembla que serveix per explicar la vigència indestructible del personatge i la seva fama una mica exòtica. 

Com la majoria de llibres sobre Churchill, Walking with destiny segurament no acaba de traspassar el mite. Tot i que aporta dades noves i és la biografia més completa del miler que fins ara se n’han publicat, alguns crítics han retret a l’autor que no aprofundeixi en els “errors” que el polític anglès va cometre al llarg de la vida. 

El llibre d’Andrews Roberts té un aire de narració clàssica. Com haurien fet Tucídides, Plutarc o el nostre Ramon Muntaner, es limita a descriure l’home a través de l’acció militar i política. En comptes d’embolicar-se amb disquisicions de caire cultural o psicològic, enfila anècdotes de manera que la biografia es va coent a través de la mateixa vitalitat del personatge.  

Tot i les pel·lícules que se n’han fet, poca gent sap que Churchill va participar en una de les darreres càrregues de la cavalleria britànica. Pel que sembla, va ser una operació mal dirigida, que va acabar amb un terç del seu regiment a l’hospital o sota terra. Churchill s’havia lesionat al braç jugant a polo i va carregar amb la pistola a la mà, en lloc del sabre, cosa que el va ajudar a sortir intacte.

Roberts explica que Churchill s’havia comprat un poni blanc especialment per a la campanya, tot i saber que oferiria un objectiu fàcil a l’enemic. Amb detalls com aquest, el llibre il·lustra les ganes que Churchill tenia de destacar i els riscos que va prendre per aconseguir-ho. Però també dibuixa una manera d’estar al món, lúdica i desenfadada, sense la qual l’heroi de la biografia no hauria deixat un llegat tan inspirador.

No hi ha res més absurd que morir d’un tret, va escriure Churchill en una de les cròniques que va enviar des del front. Les bales no distingeixen el cervell d’un home intel·ligent del cap d’una mula, va deixar escrit en un altre article. Mentre Hitler creixia ressentit pels fracassos personals i les derrotes militars del seu país, Churchill sortia reforçat de les seves aventures, tant quan li sortien bé com quan li sortien malament.

Per les històries que recull el llibre, Churchill va tenir uns pares poca-soltes, va patir el sadisme dels mestres victorians i va conèixer un exèrcit ple d’oficials incompetents. Nascut en un país que s’adormia en un passat brillant, tenia un nom per explotar i una vida de comoditats per protegir. Hauria pogut arribar a vell bevent whisky en els clubs de Londres o escrivint llibres d’escriptor torturat i pessimista.

Quan Churchill va arribar al cim de la política era un home més viscut que la resta de contemporanis seus. Isaiah Berlin té un assaig que explica quina va ser la seva gran aportació a la victòria dels aliats en la Segona Guerra Mundial. L’optimisme èpic de Churchill, diu Berlin, va despertar en el cor dels britànics una confiança en el paper del seu país que feia temps que semblava morta i enterrada.

No va ser tant la victòria contra els nazis com l’esperança amb la qual Churchill va saber viure que han convertit la seva figura en un símbol. En una Europa estovada per ciutadans que només saben llepar-se les ferides i viuen obsedits per no morir-se, és normal que el seu record encara enlluerni. El mateix títol de la biografia suggereix que Churchill es va forjar la seva pròpia sort sense demanar-li res a canvi ni tampoc posar-li límits. 

Les seves audàcies al camp de batalla em recorden que, a Catalunya, és fàcil envoltar-se de gent que té poca esperança en el futur i que, justament per aquest motiu, fa anàlisis superficials de la realitat. Aquí, tot convida a evitar el fons visceral de l’existència i les ganes d’afirmar-se sense por. Però Churchill ens recorda que amb un esperit ben treballat i una mica de sort ens podem sobreposar a qualsevol cosa i convertir la vida en una aventura llegendària, que il·lumini el futur del nostre món.