Les fotografies de l’entrevista que Ferran Casas li ha fet aquesta setmana a Vicent Sanchis per NacióDigital m’han fet pensar en un comentari que Macià Alavedra va deixar caure un dia, de passada, mentre fèiem el seu llibre de Memòries. “Així doncs –em va dir tot enriolat–, quan vam començar a pactar amb Madrid un dia vaig notar que Pujol caminava com si fos un home alt.” Tot i que Alavedra valorava molt el lideratge de Pujol, en coneixia les febleses i no l’idealitzava. Jo també podria parlar bé de Vicent Sanchis, com a professor i com a director de l’Avui. De la seva feina a TV3, en canvi, en parlaran millor sempre les fotografies de l’entrevista publicada a NacióDigital, sobretot pel que tenen de representatives del clima polític.

La crisi d’autoritat és tan bèstia que la premsa de Vichy aprofita qualsevol excusa per inflar les seves figures i els resultats cada cop són més patètics. Veure Sanchis amb el posat d’Eduardo Zaplana fa pensar en el gir que la premsa ha fet des del 155. Però veure Jordi Amat com si fos un medallista olímpic enfocat per Leni Riefensthal diu més de La Vanguardia i de la seva política cultural, que no pas del bunyol de llibre que ha escrit el crític d'El País sobre Gabriel Ferrater. Els partits de Vichy i els seus diaris han portat tan lluny l’estratègia del mal menor que, de la democràcia, ja només en queda l'estètica més baixa. Tot plegat és tan ridícul que quan Pere Aragonès surt a l’escenari i adverteix a l’estat espanyol que no posi a prova el seu partit, no tenim ni temps de riure, perquè ja estem rient d’una altra cosa. Un altre figura que també ha trobat motius per fer el milhomes gràcies a la gloriosa premsa és l’Ernest Maragall, que s’ha passat quatre anys dormint a l’Ajuntament i ara se sent ressuscitar.

Veure com la classe política i mediàtica torna a abusar de la pobra Ada Colau només és divertit perquè és un win-win en el qual tots els participants guanyen. Fa dos cicles electorals que Colau és escarnida en públic i després aconsegueix la vara d’alcaldessa contra tot pronòstic. Abans que Xavier Trias també comenci a fer el ridícul als diaris potser val la pena recordar una cosa: el 2015, CiU no va perdre Barcelona per la guerra bruta sinó perquè va preferir parlar dels pobres que no pas dels beneficis de la independència.

Suposo que el resum de tot plegat és el nas de pallasso del nou president de l’ANC, que sembla triat perquè no hi hagi ningú a Catalunya que no pugui caminar amb el cap ben dret, com feia Pujol cada cop que claudicava. La cosa és que la comèdia de Pujol protegia un ordre en el qual era possible trobar un marge constructiu per defensar alguna cosa. Ara la política i el món que viu dels seus diners s’ha convertit en un femer tan dens d'excuses i impostures que ja només és una trampa.

Quan l’economia caigui el 2023, com diuen les prediccions, val més que les institucions estiguin en mans dels espanyols, i que els votants tinguin ben clar d’on venen les bufetades. Pot semblar una idea contraintuïtiva, igual que ho era no investir cap president de la Generalitat que no fos Puigdemont. Però a mesura que els diners públics s’acabin i que la confusió augmenti, agrairem tots els esforços que hàgim pogut dur a terme per fer una mica de neteja i per adaptar-nos de manera realista a un cert buit institucional.