És fascinant de veure com la història s’entesta a mantenir les ferides del procés obertes contra la voluntat de gairebé tothom. Quan ens pensàvem que el país no trobaria un mirall dels seus fantasmes més despietat que la pandèmia, ha vingut la guerra d’Ucraïna. La cuca groga de Wuhan va escarnir el paper que el processisme havia volgut donar als avis i a les lleis. Ara sembla que Ucraïna vulgui escarnir directament les mentides dels polítics. La manera com Junqueras ha llençat el bel·licisme rus pel cap de Puigdemont, en nom de l'amor, és coherent amb la manera com els partits es van girar contra els votants després de l’1 d’octubre. No ens ha de sorprendre que els partits que van trair els seus electors, es traeixin entre ells, com els 40 lladres de la cova d’Alí Babà. El que fet que uns facin servir el militarisme rus i els altres s’aprofitin de la resistència dels ucraïnesos són detalls folklòrics que no poden despistar-nos.

Per més que la propaganda exploti el sentimentalisme dels vençuts, Ucraïna és un mirall més exacte de la Catalunya invertebrada del segle passat, que no pas del país que tenim avui. Zelenski és Lluís Companys, el darrer detritus d’una classe dirigent decrèpita, que ha perdut les oportunitats que la història li havia donat. Jo sempre estaré més a prop del president ucraïnès que de Putin. Però això no treu que el seu lideratge em sembli l’últim recurs d’una societat que no ha sabut aprofitar la llibertat que li va caure del cel amb l'ensorrament del món soviètic. Les guerres comencen abans que esclatin, i no hi ha ningú que mori de gust per la pàtria, si té una alternativa a l’abast que sigui decent. Si Ucraïna hagués donat polítics amb la biografia d’un Jordi Pujol, d’un Heribert Barrera o d'un Trias Fargas no crec que estigués a punt de convertir-se en una Síria europea. Hem de recuperar l’esperit del pujolisme que odiaven els articulistes i els polítics que ara el reivindiquen; del Pujol que va saber aprofitar la força del país per institucionalitzar, a temps, un sentit del límit al marge de les modes i dels discursos arbitraris.

Hem de mirar bé Ucraïna per recordar el passat amb respecte i atenció. Hem d’entendre que no es pot traficar amb tot, ni es pot demanar a la gent que s’abaixi els pantalons fins als turmells per un afany immoderat de concòrdia o de diners. Quan la classe dirigent d’un país perd el sentit del límit, la realitat es torna un forat negre i la història acaba passant per sobre del seu poble de la manera més cruel.

Del pacifisme de Junqueras no en pot sortir res perquè no respon a cap idea del país que no pugui ser escombrada per una amenaça, per una moda o fins i tot per una ampolla de xampany. Tampoc no crec en els estirabots de Clara Ponsatí, que ara vol que estiguem disposats a morir pel país quan ella no va estar disposada a dimitir quan havia de fer-ho. Catalunya ha esdevingut un dels grans bordells de la globalització i el motiu de fons és que no hem estat a l’altura de la llibertat que el pujolisme ens va donar fins ben entrats els anys 90. La diferència que separa els catalans dels ucraïnesos no és la valentia o l’esperit combatiu, és que nosaltres caiem de més amunt. La defensa de Mariúpol té més a veure amb la desesperació que no pas amb l’heroisme, per això els ucraïnesos ja fugien a l'estranger quan no hi havia guerra. Ucraïna ens diu més coses de la Catalunya de 1714, o de la revolució de 1936, que no pas del país que va arribar fins a l’1 d’octubre. Ja sé que quan la història es posa en marxa les línies es tornen fines. Però fa una mica de llàstima veure tanta gent mirant de justificar les seves limitacions a través d’una societat que no coneix.

Zelenski té mala peça al teler i no farà mai prou esforços per redimir la seva nació, igual que no els va poder fer Companys, i Pujol que es va quedar a mitges. Hem de mirar bé Ucraïna per recordar el passat amb respecte i atenció. Hem d’entendre que no es pot traficar amb tot, ni es pot demanar a la gent que s’abaixi els pantalons fins als turmells per un afany immoderat de concòrdia o de diners. Quan la classe dirigent d’un país perd el sentit del límit, la realitat es torna un forat negre i la història acaba passant per sobre del seu poble de la manera més cruel.

Alguna gent es pensa que tinc un Patreon i que faig tuits poc compassius perquè m’he begut l’enteniment. El que passa és que fa anys que sé que la veritat no necessita màrtirs i que l’heroisme sempre és una cançó que els cínics i els covards canten als morts d’aquells que un bon dia també van trobar un ventall amplíssim de motius pragmàtics per conformar-se i no fer força. Em sap greu, però a casa no ens podem permetre que el relativisme de la convergència del segle XXI esborri les coses sòlides que va construir el primer Pujol.