La darrera pel·lícula d’Almodóvar explica molt bé el buit que deixa la impotència quan l’amor incondicional no és suficient per protegir dels seus dimonis a les persones que estimem. El protagonista és un cineasta famós que viu tancat a casa seva ensorrat per una mà de malalties cròniques i una profunda crisi creativa.

Almodóvar m’ha interessat poc perquè seu univers kitsch, farcit de folklorisme i de personatges estridents que sempre criden, tendeix a enfarfegar-me. Les seves pel·lícules em recorden massa el populisme espanyol i les continuïtats de la democràcia amb el franquisme perquè pugui connectar-hi d’una forma neta.

Dolor y gloria és la pel·lícula d’Almodóvar més continguda que he vist. La utilització de la misèria no és gratuïta i el barroc no funciona com un decorat retrògrad i polsós per emfatitzar grollerament la tragèdies de la vida. El film està ple de flashbacks perquè Almodóvar lliga la lluita per la supervivència del protagonista amb els paisatges de la joventut i la infantesa.

El Madrid de la movida i les coves d’un poble andalús donen el contrapunt de vitalitat a l’existència arrossegada del protagonista, que sembla al límit de la resignació i del trencament tota la pel·lícula. La fama, sembla que ens vulgui dir Almodóvar, es construeix sobre el buit que deixen les idealitzacions que protegeixen la nostra innocència de la lleialtat que ens lliga a les persones que estimem.

El protagonista de la pel·lícula viu aferrat al record de la mare i d’un amant heroïnòman que el va abandonar en el moment més dolç de la seva carrera. Almodóvar descriu molt bé com els records que van matant el protagonista són els mateixos que el mantenen prou lligat al món per no deixar-se anar i liquidar el seu esperit de lluita i l’afany de trobar respostes.

A la pel·lícula, la memòria funciona com una droga més de les moltes que el protagonista necessita prendre per no ésser destruït pel dolor que li provoquen les malalties. El protagonista rememora imatges del passat per fugir de la seva situació, tot i que també hi busca el moment que va perdre la inspiració que el mantenia per sobre de les circumstàncies, al costat màgic de la vida –on tot és possible.

El gir de la pel·lícula es produeix quan el protagonista es troba amb l’amant que l’havia abandonat i té l’oportunitat de tancar la història, una vegada l’ha compresa. La relació amb la mare explora la idea fascinant que el nen és el pare de l’home i que la veritat fa por perquè fa mal, però que l’autoengany és molt pitjor, perquè ens esgota la vitalitat i ens dessagna a través dels mateixos amors que mirem de protegir desesperadament.