Em produeix una tranquil·litat estranya, desconeguda però no pas incòmoda, veure com tot es va podrint al voltant meu. No sé gaire per què em sento tan segur mentre tot s'ensorra de manera tan grotesca, sense que sigui massa clar què dimoni en sortirà, de tanta destrucció. 

Potser intueixo que cal posar una mica de desordre per acabar d'alliberar la cultura catalana. Potser em fa la impressió que cal perdre la por al caos abans de perdre la por a problemes més parcials i inofensius. 

Potser em sento segur perquè l’ordre que està morint amenaçava afectes íntims que m’haurien impedit de construir-me de dins cap enfora, que és com s’han de construir els homes. Potser senzillament és que estic en comunió amb els quatre genets de l’Apocalipsi, que apareixen sempre que un sistema perverteix l'ordre que havia conquerit.

Els polítics i els diaris ens han acostumat a creure que les úniques amenaces que hem de témer són les de caire material. Influïts per la publicitat, que estaborneix la intuïció i converteix l’amor en un producte de salsitxeria, han mirat de fer-nos dependents de l’estructura que ells gestionen. 

Ahir parlava amb un periodista de Madrid d’aquest raper que la justícia espanyola ha condemnat per imitar el punk dels anys 80: “No solo es la justicia, que se ha vuelto reaccionaria —em deia—. Hay un retroceso cultural, una mojigatería, un obscurantismo. Cada vez hay más miedo de ofender al otro”.

No sé si el vaig ofendre perquè a Madrid ara gairebé tothom fa veure que és de Ciutadans. Però li vaig dir que Ciutadans, igual que Macron o el partit anti-Brèxit que ha sorgit a la Gran Bretanya, Renew, són la màxima expressió d’aquest puritanisme que ens intenta domesticar els sentiments per evitar que Europa evolucioni.

Les societats febles odien els sentiments, i al final només saben fingir-los. El sentiment, quan és genuí, de vegades porta alguns problemes, però també dona personalitat i valor afegit. Quan el sentiment es converteix en un producte d'inversió segura, l'home perd les conviccions, i es desorienta fins al punt que deixa de pensar i d'actuar per ell mateix. 

Hi ha una escena del Rei Lleó que explica molt bé la relació subtil que hi ha entre l’ordre i l'estancament. El rei contempla la selva amb el seu fill des de dalt d’un penya-segat i li diu, mentre el sol apareix a l'horitzó: “Tot allò que la llum toca algun dia serà teu.” 

La llum es gestiona, però la força es treu de la tenebra. Prenem la força de tot allò que conquerim però no hi ha res que puguem conquerir sense explorar l'obscuritat i la incertesa, i enfrontar-nos als seus monstres. 

Això és el que li passa al fill del rei lleó que, per guanyar-se el dret a governar, ha d'explorar tot allò que el pare li prohibeix. Desviat pel mal, que explota els seus fracassos per lligar-lo als remordiments, està a punt de tornar-se un lleó frívol, que només sap cantar i és incapaç de fer servir les dents. 

Però com que es tracta d'una pel·lícula de Disney, i Disney ha sabut sempre què es fa, al final l'amor el salva i li dona forces per lluitar, enfrontar-se als seus fantasmes i vèncer l'obscuritat.