He llegit amb una barreja de goig, trasbals i indignació The wreck of Catalonia, un llibre d’Alan Ryder sobre la guerra civil catalana publicat el 2007 per Oxford University Press. El llibre és un encadenament vertiginós, molt convincent, de batalles i d’històries personals creuades, coronades per una tesi demolidora: si l’elit de Barcelona no hagués sigut tan ximple, Catalunya no hauria perdut el seu lloc a la Corona d’Aragó i al Mediterrani, i la unió amb Castella no s’hauria produït o, en tot cas, no hauria abocat el país al provincianisme.

L’estudi de Ryder deixa clar que Catalunya era el cor i l’ànima de la Corona d’Aragó i que el Principat funcionava com una xarxa potentíssima de ciutats coordinada per Barcelona. L’historiador britànic explica molt bé l’embull de pactes amb el diable i d’estratègies internacionals que l’estira-i-arronsa entre Joan II i l’oligarquia de la capital va generar durant 10 anys. El llibre presenta el patriotisme català i l’amor del rei a la seva corona com dues forces bíbliques enfrontades per passions cegues i un context històric convuls, poc favorable a les solucions sofisticades.

El rei apareix com un home vell, però resistent, que guanya la partida perquè, a mesura que avança la guerra, es va tornant més conscient de la seva feblesa que no pas la classe dirigent barcelonina. A través dels setges de Perpinyà, Lleida o Tortosa, Ryder explica les dificultats de Barcelona per resoldre la seva manca de recursos i la tendència de les seves elits a buscar solucions estètiques i poc coherents. La imatge d’una Catalunya arrasada per la guerra i la rapinya dels estrangers fa pensar en totes les derrotes del país posteriors. 

Suposo que la tesi del llibre ajuda a entendre el buit d’estudis sobre l’època que hi ha a la historiografia catalana. El mateix Ryder ho explica estranyat, a l’inici de l’estudi, que donaria per una sèrie de televisió plena d’intriga i d’acció i de personalitats fortíssimes. El fet que no hagi trobat ni un comentari seriós en català de l’obra a Internet m’ha recordat que, com diu Flocel Sabaté, l’interès que la Catalunya medieval desperta en els cercles acadèmics internacionals té una recepció molt pobre al nostre país. 

Els polítics autonòmics sempre han estat còmodes amb les explicacions folklòriques del passat, fins i tot els que  presumeixen de conèixer la història. El fatalisme romàntic és un negoci rodó pels enterramorts que viuen del país, i també per l’estat espanyol que no ha de fer res per veure com les energies dels catalans es consumeixen en actituds autodestructives de tota mena. En el darrer capítol, dedicat a Ferran el Catòlic, Ryder fa bé de recordar que la mateixa oligarquia que va mantenir el pols amb el rei malgrat la devastació del país, després va acabar prestant-se a la monarquia per tal de subjugar-lo.