La imatge més antiga del franquisme que conservo a la memòria és la d’un autocar atrotinat pujant per l’avinguda Tibidabo, on havia la meva guarderia. Els nens més grans cantaven amb un cert to de revenja: “Franco, Franco que tiene el culo blanco.”

Jo seguia la melodia sense saber gaire qui era Franco. No entenia quin mal hi havia de tenir el cul de color blanc i encara menys què volia dir exactament que “Juan Carlos de Borbón se lo lava con jabón”. El dictador devia ser mort de feia poc. El castellà era llavors un idioma ideal per insultar perquè encara s’associava a l’autoritat i als delinqüents, és a dir, a la violència. 

De petit em fascinava que tothom odiés els franquistes. Em sorprenia que hi hagués tan pocs defensors del dictador, si havia mort al llit poc després de néixer jo, havent governat moltíssims anys, segons em deien. Encara ara, quan un plat no m’agrada, deixo caure: “Això que s’ho mengi Franco”. Però només ho dic perquè em recorda la infantesa. 

Quan vaig començar a interessar-me per la història de la Guerra Civil em vaig trobar un fenomen similar. Em feia gràcia que tan poca gent admetés haver matat algú a la guerra. Amb els testimonis dels avis que he conegut no s’explica la violència dels anys trenta, igual que no s’explica la durada de la dictadura. Trinxeres –el programa de TV3 sobre la Batalla de l’Ebre– també retrata un país de víctimes. Després de 70 anys encara veig massa morts per tants pocs botxins, i massa dictadura per tants demòcrates.

Ara, amb la corrupció que ha fet emergir la caiguda de l’autonomisme tornem a estar com sempre. Sembla que ningú no hagi pagat mai una part del pis en negre. És com si els escàndols haguessin sortit d’una societat innocent, plena d’ànimes pristines. Després d’anys de conviure-hi, la gent ha agafat por de la corrupció perquè els mitjans la demonitzen i en fuig amb frases d’odi, com fugien de la dictadura els demòcrates que havien prosperat sota el franquisme. 

Els polítics i les polítiques més joves menteixen sobre temes essencials i després surten a dir que la corrupció els fa fàstic i tot són elogis. Els periodistes prefereixen escandalitzar-se i concentrar la culpa en la carnassa que els tira la policia que no pas a intentar buscar explicacions que situïn el problema. Tot intent de posar la corrupció en el seu context és presentat davant del públic indignat com una estratègia justificadora.

Les generacions que han liderat l’autonomisme sembla que no poden humanitzar la corrupció sense sentir-se imbècils o culpables. Si la gent va passar de ser franquista a ser demòcrata en dos dies, suposo que no es pot esperar que el passat que està morint s’afronti sense hipocresia i fanatisme. El problema és que mentre no hi hagi un gruix de catalans capaç d’entendre que hi ha una diferència còsmica -i vital- entre l’Estat i la moralitat serem una cultura manipulable i voluble. 

Pujol va intentar gestionar aquest dualisme, però es va oblidar de fer la independència. Per això també li ha caigut tant d'odi a sobre. No va entendre que és pitjor ser un amoral que un immoral. I que no es pot defensar que som una nació i dir que no ens cal la independència. D’aquí ve que ara costi d'explicar que els tribunals espanyols no haurien de poder jutjar la corrupció de Catalunya i que, amb l'excusa de la indignació, molts veterans de l'antic règim acabin confonent la intel·ligència amb l'arrogància.