Em fa l’efecte que, amb el cas de Rita Barberá, Espanya ha arribat en aquell punt de no retorn a partir del qual tota solució comença a ser pitjor que la mateixa malaltia. Jo ja fa temps que sento la remor de l'aigua purificadora que baixa des de les muntanyes com un torrent tumultuós i redemptor per endur-se tot allò que trobi per davant.
Quan va esclatar el cas Pretòria, em vaig fer un tip d’advertir que carregar-se la presumpció d’innocència per destruir oponents polítics acabaria corrompent l’Estat fins als fonaments. Barberá té tot el dret de dir que si la fan dimitir del Senat, ja la poden declarar innocent perquè qualsevol judici estarà viciat d’entrada.
Al costat de la premsa i dels polítics que l'estigmatitzen, l’exalcaldessa sembla Alfred Dreyfus o una de les amazones de The Walking Dead assetjada per una massa de zombis àvids de vísceres humanes. La política espanyola no només està tastant la medicina que tenia reservada per combatre l’independentisme català; a més, els polítics i els columnistes de Madrid s’han cregut la seva pròpia propaganda.
El discurs que fa set o vuit anys s’utilitzava per intentar controlar el poble català des de l'esquerra ha entrat a la política espanyola amb tanta força que ja veurem què deixa dret. El canibalisme econòmic que practica l’Ibex-35 ha infectat la política i el discurs intel·lectual sobre la regeneració d’Espanya. Els partits, igual que els banquers, no inverteixen en idees noves i en talent sinó que s'abraonen com piranyes sobre la carnassa.
El cas de Barberá deixarà un cràter radioactiu a Espanya i al PP molt semblant al que va deixar el cas Pujol a CDC i a Catalunya. Quan Andrea Levy diu que Barberà té dret a la presumpció d’innocència ja ha fet tard perquè ella mateixa i la resta de joves vicesecretaris van ser els primers que van llançar-la als lleons sense miraments, espantats per la possibilitat de perdre les eleccions i cremar-se amb els veterans.
La corrupció ha servit per justificar la covardia de molts polítics joves que saben que la manera de desencallar el panorama és celebrar un referèndum però no tenen el coratge ni la formació per defensar-ho en públic. El resultat és que a l'Estat espanyol ja no li queda cap valor que pugui projectar fins a l’infinit. La política es recolza cada dia més en el punt feble de tota democràcia, que és l'explotació de l'enveja. En canvi va abandonant l'amor, que és la fe que surt del propi pensament i l'única força capaç de posar l'economia al servei d'alguna idea.
El debat polític s'ha anat banalitzant cada cop més, des que la unitat d'Espanya ja no es pot defensar a través de l'exèrcit com en els darrers 400 anys. Sense cap idea al cap, Arrimadas apareix en els diaris com la verge Maria que ha d’engendrar el nou català espanyol. Mentrestant, cada vegada que s’acosten eleccions, i ja van tres, la premsa madrilenya pinta la soferta Levy com una moderneta que va de flor en flor, per intentar esborrar el fet que la noia que avui parla de "minories radicals" va estimar la Veritat que neix del respecte per un mateix i les persones en què un confia.
En el bàndol independentista l'anècdota folklòrica també mira d'ocultar la manca de valors i la por que fa trencar el tabú de la unitat d'Espanya. Incapaç de comprendre que l'autodeterminació sobrepassa les lleis de l'Estat perquè no vivim a l'Europa de Stalin ni de Lluís XIV, Puigdemont ha reduït la llibertat de Catalunya als trens de rodalies, en comptes oferir bases als americans i parlar del paper de Barcelona en el projecte europeu. Ada Colau, que cada dia recorda més a la Madona en el paper d'Evita Perón, s'amaga darrere del dolor una família desnonada per semblar sobiranista i atacar el PP.
Per encobrir les misèries de la Transició, la justícia espanyola ha acceptat fer la funció que feia la policia en el franquisme. La destrucció de la pressumpció d’innocència, i la dimensió que han pres els casos de corrupció, són l’última urpada de l’Espanya dictatorial que l’Espanya constitucional no va poder matar del tot. Una prova de la deriva autoritària que s’amaga rere del paper que fan els tribunals és que un polític pròxim a Rajoy ha declarat, parlant de Pedro Sánchez, que obstruir la governabilitat també és una forma de corrupció que s’hauria de perseguir.
La temptació d’utilitzar la corrupció com a pretext s’ha convertit en un bacteri que mata tot allò que té una mica de vida. La llei ha esdevingut una màquina de destruir intuicions per comprar els joves més barats i estrafer-los. Després de Barberà, la propera víctima probablement serà el mateix Rajoy. Com que la Constitució està pensada per assegurar governs monolítics i que Catalunya no pugui marxar o desafiar la monarquia aliant-se amb partits republicans, la solució serà intentar substituir Rajoy per un independent que ningú no hagi votat.
Sostingut per les dues Castelles, que constitueixen un dels territoris més despoblats del continent, Rajoy és l’últim mur de contenció dels pactes de la Transició. El president del govern, que ja militava a AP quan el partit de Fraga va votar contra els millors articles de la Constitució, encarna el procés de ruralització que sempre afecta el poder espanyol abans de cada daltabaix. Quan Rajoy se'n vagi, es veurà fins a quin punt la seva generació ha banalitzat la política per protegir-se, i el rugit aterridor de la riuada santa que tot s’ho ha d’emportar s’anirà sentint cada vegada més a prop.