Fa dies que el coronavirus em recorda unes converses apassionades que el Roger Mallola i jo teníem al Velódromo sobre el dia que la globalització ens cauria a sobre. Mentre Mas enredava la gent amb el 9-N i els diaris asseguraven que ho teníem a tocar, jo li deia que estàvem com el 1711, just abans que la Guerra de Successió fes el tomb que va portar el país al desastre.
Com aquesta vegada, semblava que ho teníem tot de cara menys la intel·ligència de la classe dirigent, que es va deixar arrossegar pels interessos aliats, per una barreja d’avarícia i de manca de consciència nacional. En comptes d’assegurar la independència del Principat, quan França i Espanya feien figa, les elits catalanes es van deixar portar per l’obsessió anglesa de conquerir Madrid i dominar l’imperi.
El resultat és sabut. Els anglesos van destruir el seu exèrcit peninsular amb dues campanyes a tot o res, i la mort de l’emperador austríac va acabar de segellar la nostra sort. Les accions cada cop més desesperades que van seguir després tenien poques probabilitats de triomfar. El marc geopolític havia canviat i Catalunya havia deixat passar l’ocasió de lluitar per tenir una veu al món.
Devorada pel curt terminisme, Catalunya va quedar fora de la història en cosa de 10 anys. La militarització del continent va portar Europa a l’hegemonia mundial però va deixar els catalans atrapats en un imperi decadent. Si els holandesos van perdre pistonada a favor de Londres i París, que van passar a dominar el continent i l’escena internacional, els catalans van perdre definitivament la seva llibertat política.
Fins fa poc, el món reajustava el preu del poder i de la llibertat a través de guerres. Els grans canvis venien precedits de conflictes bèl·lics que s’enduien per davant països i sectors socials amortitzats per la tecnologia. Tot i així, quan el Roger i jo especulàvem sobre quin fenomen podria tornar a tancar Catalunya al soterrani de la història, ja veiem que hauria de ser alguna cosa diferent als carnatges clàssics europeus.
El coronavirus és perfecte per donar el cop de gràcia al procés de globalització que va obrir la finestra d’oportunitat a l’independentisme. L’atac a les Torres Bessones i la crisi del 2007 van desgastar les visions democratitzadores del futur, però no van aturar la globalització. Amb l’epidèmia exportada per la Xina, però, totes les grans potències del món tenen una excusa immillorable per recentralitzar el poder.
Amb el coronavirus, la Xina pot tornar a controlar la població amb les mesures draconianes dels vells temps, sense haver de donar explicacions. Els Estats Units poden justificar el proteccionisme econòmic i militar preconitzat per Trump. Alemanya té més possibilitats de contenir la ultradreta i posar ordre al sud d’Europa, amb Itàlia infectada. I Moscou té un altre element per seguir jugant a la ruleta russa.
Gràcies al coronavirus és possible que d’aquí a un temps la globalització es vegi amb la mateixa distància paternalista que, durant la Guerra Freda, es veia el París de la Belle Époque o l‘Europa de la Societat de Nacions. Fet i fet, la caiguda del Mur de Berlín ja es tracta com l’inici d’un període frívol i bonic. Pel que fa a la irrellevància de Catalunya, n’hi ha prou de veure com el debat polític es degrada cada dia.
Quan veig la virulència irracional que ha agafat el feminisme des que es va aplicar el 155, comprenc millor els 200 anys de bullangues i de cremes de convents. És esfereïdor de veure com els polítics i els periodistes del país ajuden a recrear el clima d’obscurantisme ben pensant de les èpoques més negres. El paperot que Espanya reserva a les dones fins i tot es veu des de l’estranger.