Si l’aparició del bitxet groc de Wuhan té alguna cosa bona, és que ha tornat caríssima la xerrameca dels polítics. El fet que la pandèmia acabés d’esclatar a Espanya gràcies a les manifestacions feministes promogudes pels governs de Barcelona i de Madrid hauria de servir de lliçó per explicar quines conseqüències ha tingut el circ dels darrers anys. Ara tothom pagarà el preu d’haver intentat comprar solucions barates i populistes.
El 2014, els americans encara van aconseguir controlar pels pèls una epidèmia d’Ebola que s’estenia com un foc pel continent africà. Llavors, la política encara semblava un ofici seriós i els americans encara creien que tenien la missió de liderar el món i millorar-lo. A Catalunya, on la història tendeix a agafar una forma estrafeta, els partits independentistes no sabien encara fins a quin punt serien capaços de portar el seu cinisme.
Sis anys més tard, un virus menys letal, aparegut en un lloc molt menys selvàtic, amenaça els pilars de les formes de vida del món lliure. El brot d’Ebola va espantar tant els experts que els Estats Units van omplir de diners els programes per combatre i prevenir pandèmies. En poc temps la deixadesa ha sigut tan gran, que ara els rics fugen de Nova York i la ciutat més carismàtica d’Occident afronta desarmada l’expansió del bitxet de Wuhan, tot i el temps que ha tingut per protegir-se’n.
Els americans comprovaran aviat que no pots fer ric i pròsper el teu país si no controles l’ordre mundial. Les esquerres espanyoles, que es lamenten de les retallades en la sanitat, després d’haver utilitzat els pobres, les dones i la ultradreta per trair Catalunya, lamentaran que Europa no hagi donat més suport a l’exèrcit dels Estats Units. La manca de lideratge sempre porta al caos i el caos sempre beneficia els que tenen menys a perdre, que no som precisament nosaltres.
Com va passar en els anys anteriors a la Primera Guerra Mundial, els països occidentals no sols s’han adormit als llorers, sinó que han estat conduïts a l’escorxador per la frivolitat dels seus propis líders. Tant se val si la Xina ha mentit sobre la quantitat de morts que li ha fet la pandèmia o si no va advertir prou clarament de la seva gravetat. Els russos van posar una quantitat de morts increïble durant la primera meitat del segle XX i amb la força dels cadàvers van dominar mig món.
Els Estats Units i Europa han badat i ara la feina serà recuperar el temps perdut, si és que encara és possible. El pitjor d’aquesta pandèmia és que no serà l’última, segons diuen els experts, i si no és l’última, les que vinguin sempre podran ser més mortíferes i empobridores. Els Estats Units i Europa no poden pretendre liderar el món donant lliçons des del sofà ni refugiar-se en els seus castells respectius i esperar que les muralles aguantin la pressió de la història.
Si els Estats Units i Europa haguessin estat per la feina el virus de Wuhan s’hauria quedat a la Xina, com ja havia passat altres vegades. És perillós que Pequín trobi avantatge en aquesta situació perquè si a Occident li treus la llibertat de moviments li treus tot, mentre que si la treus a països com la Xina o Rússia els fas un favor. Hauria de fer pensar que els països europeus que han controlat millor la situació siguin els que tenen una classe política amb uns valors més forts i més tribals, és a dir, menys corromputs pels discursos bonistes de les últimes tres dècades.