Sempre que llegeixo als diaris que Jordi Turull sí que sap com funciona la maquinària d’un partit veig un tren sense vagons. Se suposava que els vagons els havia de posar Laura Borràs. Però Borràs va ser el fitxatge estrella de Ferran Mascarell en aquell govern d’Artur Mas que va enredar tothom. El prestigi de Borràs era l'últim espetec d’una política de gesticulacions que es va acabar del tot el dia que Putin va envair Ucraïna. La bufetada que ha rebut en el congrés de JxCat no té res de sorprenent.

Borràs servia a l’espai de CiU en la mesura que tenia força i mitjans per fer veure que podia desafiar Madrid; domesticada no val res. Domesticada no serveix ni per subministrar injeccions d'adrenalina. La paradoxa del pacte d’estabilitat que Borràs va fer amb Turull és que la tranquil·litat que intenta assegurar els matarà a tots dos. És la mateixa llei que fa que els avis es comencin a morir quan deixen de sortir de casa. O que els convergents hagin necessitat l’exili i el 155 per poder incorporar el Rosselló al seu imaginari

Borràs ha sigut la primera de patir els efectes del pacte d’estabilitat, però Turull hi anirà al darrere. Els metres de tela que Borràs necessita per mantenir la seva imatge èpica fan més nosa que servei, en un món de petits senyors feudals que no poden dominar el país ni tan sols a través del populisme. Turull aguantarà una mica més perquè Vichy necessita estalviar-se el sotrac que es produiria si el sistema de repartiment canviés de cop. Però també pertany a un món exhaust. La seva decrepitud fa una barreja trista de llàstima i d’angúnia.

L’esgotament del món de CiU ni tan sols té a veure amb les mentides del procés: és un esgotament moral de base biològica, la rendició de l’avi que es ven la casa al banc per pagar la residència

El futur de JxCat és Jaume Giró, però no per les raons que ell es pensa. Amb la seva pedanteria de nou-ric que fa riure tanta gent, Giró aspira a representar la burgesia catalana, per dir-ho en el llenguatge del grup Godó. Però la burgesia catalana no existeix, i si quedava algun burgès dempeus va morir amb el procés. El que existeix és la classe mitjana del país, el gruix de votants que van empènyer Mas a cedir el seu lloc a Puigdemont. Aquests sectors seran espoliats fins a nivells inconcebibles si no són capaços de generar instruments polítics que els defensin.

En un context de grans imperis decadents i de nacions petites i amenaçades, Turull és el barquer que ha de portar l’ànima de CiU a l’altre barri. El futur de JxCat és la gestoria valenciana de Giró, perquè la missió de JxCat és organitzar un espai nacionalista sense cap idea de país, per patriotes que han llençat la tovallola i que ja només anhelen una mort sense dolor. L’esgotament del món de CiU ni tan sols té a veure amb les mentides del procés: és un esgotament moral de base biològica, la rendició de l’avi que es ven la casa al banc per pagar la residència.

Qui es pensi que exagero que escolti els discursos d'aquest cap de setmana al congrés de JxC i que busqui mítings al Youtube dels líders convergents dels anys 80 i 90. Li passarà el mateix que em passa a mi quan l’algoritme d’internet em presenta actuacions de grups de rock que van tenir un èxit esclatant en la meva joventut. Quan veig que velles glòries com AC/DC, Def Leppard, Scorpions o Bon Jovi encara graven discos o surten a l’escenari a tocar cançons sense veu i sense força, sempre penso en convergència.

Aquestes bandes fan gires perquè no tenen successors millors, però ningú no espera d’ells que siguin un esquer per robar i exterminar el seu públic. En la gestió de la nostàlgia del seu món tronat, i en les cendres dels seus èxits, no s'hi juga el futur de cap país.