He sabut que havia mort mentre era al gimnàs fent bicicleta estàtica per recuperar la força de la meva cama esquerra. Per les necrològiques he entès que havia rebut un mal cop en un entrenament de boxa i que havia passat dos mesos estèrils en un hospital. La notícia m’ha frapat per un detall que m’ha semblat absurd, al costat del drama i dels elogis que llegia en els articles.
Tenia 49 anys i m’he recordat d’un amic que, al setembre, quan em va veure amb crosses em va preguntar per què saltava a les piscines com un jovencell podent baixar tranquil·lament per les escales. Potser si la mort s’hagués entretingut no l’hauria trobat al ring, perquè la distància amb les seves aficions ja hauria estat una altra. L’atzar també ens forja el destí, per més intel·ligència que posem a controlar-lo.
M’ha frapat que estigués a punt de fer els cinquanta i saber que, en el cim de la carrera, s’acabava de comprar un pis enorme, amb moltes habitacions, i unes vistes estupendes al Retiro. Durant la dècada dels quaranta sembla que la vida torni a començar però sense la ingenuïtat i les passions enceses de l’adolescència. L’esperit encara se sent jove, però el cos ja sap moltes coses i no respon igual que abans. Això dona sorpreses i alguns errors de càlcul.
Cada edat té la seva èpica però la dècada dels quaranta és un camp tendre per a la literatura. A mesura que t’acostes als cinquanta, la vida et dona una idea cada vegada més fiable dels límits del teu món i de la teva intel·ligència. Les ambicions que et motivaven van donant un resultat més o menys clar i definitiu. Els èxits perden importància, igual que els traumes i les frustracions, i has d’aprendre a omplir els buits amb més sinceritat i menys enginy.
Mentre pedalava me l’imaginava en el seu pis nou contemplant les inseguretats i les tempestes que havia deixat enrere. Si fas les coses bé, com diuen que les feia, els silencis del nen reprimit que tots portem a dins s’alliberen cap aquesta edat de la por que fa decebre els pares i et descobreixen aspectes de tu mateix que no coneixies. Em sembla que si l’estabilitat i la pau d’esperit poden arribar a semblar un replà real en algun estadi de la vida és justament quan travesses la frontera dels cinquanta.
No el llegia gaire, ni crec que fos un periodista coratjós com diuen els seus amics ―tal com va el món no et compres un pis amb vistes al Retiro escrivint contra els que manen―. Però tenia pocs anys més que jo i les batalles que n’expliquen els diaris m’han fet pensar en la meva vida. Fa setmanes que em revé una frase de Muhammad Ali que deia que no són els enemics que tenen la capacitat per aturar-te, sinó els teus descuits i els teus punts febles.
Fer-se gran té mala fama, perquè amb l’edat augmenten les possibilitats de posar-se malalt i de perdre la força que permet guanyar diners i mantenir la independència. La idea de veure la dalla cada cop més grossa, mentre la parca espera el dia de venir a buscar-te, fa posar la pell de gallina. Però enlloc no està escrit que envellir hagi de ser com aquests quadres barrocs que l’Escorial subvencionava per espantar els camperols.
He llegit que s’havia mort mentre pedalava avorrit en una bicicleta que no anava enlloc i de sobte m’han vingut unes ganes pintoresques de posar-me en forma per mirar de travessar sencer i en pau la frontera gloriosa dels cinquanta.