Les èpoques més delicades, i també les més estranyes, són aquestes en les quals necessites reposar, però una situació imprevista no t’ho permet de cap manera. L’esperit s’afina en els estats de setge que no tan sols no has pogut triar, sinó que, a més, t’han agafat a contrapeu, quan semblava que la vida et convidaria a relaxar-te.

Igual que els bíceps comencen a treballar quan tens el primer impuls de deixar les peses a terra, la visió del món s’enriqueix quan has de gestionar els recursos per arribar sencer al final del dia. El caràcter es forja en la contradicció, però es manifesta quan tens les defenses baixes i has de funcionar amb el dipòsit de reserva en una situació que demana precisió i coratge. 

Seria injust que em queixés, perquè cada etapa m’ha arribat, més o menys, al seu moment. He après a treure partit de les coses grans i de les més petites i he tingut ocasions de practicar tranquil els meus trucs de màgia. No puc dir que hagi patit ensurts d’aquests que trenquen les persones a l’atzar abans no tinguin temps d’aprendre a protegir-se.

Tot i així, produeix vertigen viure agraït enmig del desordre que produeix la destrucció dels móns que has estimat i que t’han fet. Ja comptava, perquè no soc ruc del tot, que més d’hora que tard em tocaria acomiadar-me dels amors que em van ensenyar a viure i a pensar sense perdre l’esperança. El que potser no havia calculat és aquesta pressa tragicòmica que els empeny a tocar el dos, tan precipitadament, a la vegada. 

Ara mateix la meva vida és com el final d’una gran festa d’últim curs. Les coses sembla que passin en una bombolla d’irrealitat i els records es barregen amb les restes d’entrepans, de vegades amb una sordidesa una mica sàdica. Suposo que un dia jo també em sentiré part del passat, com un espantasogres sense nen, com el cul d’un got que ja no contribueix a fer graciosa la conversa. 

Segurament jo també sóc història per molta gent. Però m’imagino el futur i m’agrada, tot i que tinc present que ningú no pot dir amb seguretat què farà d’aquí uns mesos o uns dies, o unes hores. Contemplo el meu passat i el voldria emmarcar, deixar-lo ben embolicat amb un llacet i estar més o menys segur que el sabré tractar amb honor i gràcia. 

Als finals de festa sempre hi ha pesats que no t’acaben de deixar marxar, i gent simpàtica que està bé, però que no et faria res no tornar a veure. Hi ha alguns amics i ella, que m’ha pescat com qui no vol la cosa; i també hi ets tu, que insisteixes a marxar a un lloc remot, on no podré arribar, arrossegada per una força més gran que nosaltres.

Tu, el meu cigne blanc, que m’has vetllat la reraguarda en cadascuna de les guerres. Em pensava que et podria explicar encara les meves històries per molts anys. I, de fet, mentre els llums s’apaguen i veig sortir els esperpents des del fons de la nit, una part de mi ho espera, no s’arronsa i es veu comentant a casa teva l’última jugada.