Encara que el bitxet groc de Wuhan desaparegués d’un dia per l’altre, l’economia espanyola difícilment es refaria. Hem topat contra una paret i no sols hem perdut la velocitat que ens donava la inèrcia de la història, i l’avantatge de trobar-nos al centre del món, envoltats de països forts i rics. A més, la competència ens ha vist el llautó i ens ha perdut el respecte. 

Els canvis tecnològics aniran convertint la democràcia en un folklore i dubto que ni tan sols una destrossa de les magnituds del segle XX servís per fer-la avançar. El capitalisme ha tornat a arribar a la seva fase totalitària. Hem perdut la posició davant dels països asiàtics i tindrem sort si podem conservar unes condicions materials que preservin un marge decent per a l’individualisme.

No recordo haver tingut mai tantes ganes d’equivocar-me, ni de veure triomfar una jugada de pòquer del meu propi govern. És normal que Espanya jugui amb foc per collar la població, i per salvar les velles jerarquies, però els partits de la Generalitat posen en perill la mateixa existència del país amb la seva política de discursos buits i paternalistes. 

Els dies de confinament havien de servir per adequar el sistema sanitari a l’impacte de la pandèmia, i només hauran servit per blindar els privilegis dels polítics. Espanya deixa sortir els nens per fer veure que s’acosta a Europa, però es va transformant en un estat corporatiu a passos de gegant. Mentrestant, els polítics independentistes s’integren al sistema en comptes de fer-li oposició, com el PSOE i la Lliga en temps de Primo de Rivera.

Tot canvi de règim necessita morts que el legitimin i és una infàmia que els partits de la Generalitat donin cobertura a l’Estat, prestant-se a polèmiques que distreuen el moll de l’os dels reptes que planteja la pandèmia. Espanya es pot permetre una política de gestos, i potser no té cap més sortida, però els polítics catalans tornaran el país a les catacumbes si es deixen arrossegar per la retòrica.

Amb sort, l’arribada de la calor atenuarà l’impacte del virus i sortiran tractaments que ajudaran a frenar la seva capacitat mortífera. Amb sort, els polítics es penjaran medalles que s’hauran guanyat en altres països o en hospitals sense recursos. Però si hi ha un rebrot, la desmoralització serà tan forta, la crisi econòmica tan bèstia, i la frivolitat dels darrers mesos es farà tan evident, que pot passar qualsevol cosa, cap bona per a Catalunya. 

Tinc amics que creuen que el virus s’endurà tots els imbècils per davant, i jo sempre els recordo que, abans de Franco, vam acabar veient de ministre de Justícia un cambrer que a les hores lliures havia fet de terrorista de la FAI. Ens convé caure molt a poc a poc i, sobretot, ens convé tenir polítics que diguin la veritat i que recordin el preu que paga Catalunya cada vegada que els seus líders van de catxa. 

La primera bufetada ens ha allunyat del nord d’Europa, la segona ens tancarà al soterrani de la història. El bitxet de Wuhan ha tornat l’Estat a la perifèria esparracada i pintoresca que havia ocupat els darrers segles. Mirem, per una vegada, de no ser còmplices de la seva caiguda. Exigim tests, equips i mascaretes com Déu mana i prioritats ben definides; en resum, estratègies que tinguin en compte les mesures preses pels estats que ho han fet millor des de l’inici.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Enric Vila
Opinió La democràcia de dol Enric Vila
Enric Vila
Opinió Pelvis Enric Vila