Ja està. Espanya s’ha posat en mans dels oportunistes per defensar la seva unitat sacrosanta i Rajoy ha caigut després de tres anys de resistència numantina. La mateixa setmana que el president Torra es doblegava a les pressions de la Moncloa i nomenava un govern autonòmic nou, el líder del PP era descavalcat del poder per una banda d’ambiciosos sense cervell. 

Si els partits independentistes no fossin grups de zombis, la moció de censura contra Rajoy es vendria a tot Europa com un triomf del Referèndum. Com que l’1 d’octubre es va celebrar contra la voluntat del govern de la Generalitat, costa d'imaginar-se un polític processista capaç de capitalitzar la crisi d’Estat que ha provocat el dret a l’autodeterminació. 

Els mateixos partits que van desaprofitar l’oportunitat d’utilitzar el rebombori que va provocar la confessió de Pujol per explicar els problemes de governar un país ocupat, desaprofitaran ara l’oportunitat d’explicar a Europa que la situació espanyola anirà de mal en pitjor si no es respecten els drets nacionals de Catalunya. Excepte Ciutadans, tots els partits catalans que ara executen Rajoy trobaran a faltar el líder del PP.

Espanya és avui més feble, però també més perillosa. No és el mateix sostenir un govern amb 80 diputats que fer-ho, com Rajoy, amb 134. Les picades d’ullet de Sánchez als independentistes acabaran polaritzant la situació i provocaran grans disgustos. A un poca vergonya que utilitza el racisme de manera gratuïta només pots votar-li una moció de censura per destrossar-lo immediatament.  

Si no surten polítics catalans que recondueixin la situació, el conflicte entre Catalunya i Espanya acabarà com el rosari de l'aurora. El president Torra sap molt bé que el PSOE sempre ha traït els pactes amb els catalans, també a l’exili de 1939. Dissimular-ho perquè et creus molt espavilat o perquè ets un cínic, és irresponsable.

A mesura que Sánchez es demostri incapaç d’articular la macedònia espanyola, el discurs nacionalista del PP i de Ciutadans s’endurirà. El PP, que ara perd el govern, podrà refer-se a l’oposició amb un discurs cada cop més radical. El PDeCAT, que demanava alguna concessió a Rajoy per abstenir-se, ha quedat liquidat, mentre que ERC ha entrat en la deriva neolerrouxista dels anys trenta.

Ara mateix l’estabilitat d’Espanya està en mans de dos conductors cecs que circulen en direccions oposades per la mateixa via. Entre la formació del govern autonòmic i la moció de censura contra Rajoy, els partits sobiranistes han perdut el seu darrer capital. Gràcies a Pedro Sánchez, aviat no seran percebuts ni com agents de l’ordre ni com a representants legítims de l’independentisme.

La revolució que va començar Arenys de Munt el 2009 podria tancar el cercle de les urnes si el sistema de primàries agafés empenta i servís per trobar polítics nous entre els defensors dels col·legis de l’1 d’octubre. Igual que les consultes van marcar la fi del paradigma ideològic que sostenia la classe política actual, les primàries podrien servir per substituir els dirigents que n’han seguit vivint tots aquests anys, a costa d'empobrir unes idees i uns discursos que ni treballaven ni es creien.