Una de les sèries que miro més sovint darrerament és Casual. Els protagonistes principals són una divorciada i un solter que, tot i ser germans, podrien ser de pares diferents. Ell és un home antisocial, menut i ros, que viu de les rendes que li dona un web de cites. Ella és una dona alta i morena, amb ganes de socialitzar-se, que viu traumatitzada perquè el marit la va abandonar per una dona més jove.
La dona, que s’acosta als quaranta anys i viu refugiada a casa del germà, té una filla adolescent molt llesta i desmenjada que tampoc no acaba de trobar el seu lloc al món. Fa uns capítols va deixar l’institut tipa de veure, a la llum dels discursos benpensants dels professors, la mala llet que poden arribar a tenir els nois sense problemes.
D’entrada, els germans van intentar que estudiés a casa, però finalment van trobar una associació independent de pares i ara segueix un currículum experimental amb un grup de nois "especials". En aquest cercle hi ha conegut un negret amb càncer terminal que es folla a les hores lliures. Van començar fent un trio de comiat amb una amiga que va resultar ser lesbiana, però ja veig que si el noi es cura el deixarà o tindran un daltabaix.
La sèrie té escenes d’una intensitat grotesca. Fa una estona, mentre rumiava l'article, la nostra adolescent jeia amb el nòvio moribund dins d'un taüt d’exposició, en una funerària. Fa uns quants capítols, la seva mare es va tirar la primera nòvia estable que el seu germà tenia després de deu anys, a la boda dels pares, que són una parella de vells hippies partidaris de l’amor lliure.
La mare és psicòloga i té un client que està bojament enamorat d’una dona que el maltracta. El seu germà té un amic negre que és anglès i que li resolt tots els problemes. Pobre, es comporta d'una forma tan polite que gairebé diries que ell mateix empeny les dones que coneix a fer-li el salt per avorriment. La casa té un jacuzzi en el qual hi passen coses.
Fins ara mirava la sèrie com la típica poca soltada que et relaxa, igual que de vegades llepo un polo d’orxata després de sopar, o que mirava Roseanne quan l’estat del benestar semblava indestructible i feia els deures davant de la tele per tenir la sensació que no m’esforçava amb collonades. Curiosament ha sigut la campanya que alguns diaris han fet per pintar el president Torra com un xenòfob perillós les que m’han fet rumiar sobre les intencions dels guionistes.
L’Enric Juliana, que també ha volgut filosofar sobre el contingut dels articles del nou president, recomanava als polítics catalans que llegissin el Fouché de Stefan Zweig per entendre l’essència de la modernitat. Dona’m un text qualsevol, fins i tot una carta d’amor, deia el psicòpata més sòrdid de la Revolució Francesa, i et destruiré el seu autor.
Precisament em fa l'efecte que, en el món de Casual, Fouché hauria d’utilitzar d’altres mètodes. Com s’ha vist amb els líders del procés, i com es va veure en la cursa electoral entre Trump i Hillary Clinton, avui és més fàcil destruir algú a través de la seva hipocresia i de la seva inconsistència que no pas a través de les coses que diu o fa de cor, de manera genuïna.
Amb el consumisme i les guerres, el segle XX va corrompre tant l’ànima dels homes que els discursos i les institucions tradicionals han esdevingut decorats de cartó pedra. A Casual veus que la crisi de la nació, de la família, del matrimoni, de l’educació o dels ritus funeraris té molt a veure amb la dificultat de les persones per donar-los transcendència més enllà dels prejudicis i les pors del segle XX.
Els diaris poden intentar fer passar textos de caire literari per un programa polític de 1930. Fins i tot poden fer veure que s'escriu igual des d’una llengua reprimida que des d’una llengua repressora. Però els espanyols no tindran capacitat per viure de forma eficient en el segle XXI, com si fóssim en el segle XX. Per no poder, ni tan sols podran censurar la llibertat d’expressió dels catalans com van fer durant segles per empetitir-los l’ànima i el món.
En les èpoques de caos, tot tendeix a relliscar cap a l'assaig-error perquè no hi ha cap estructura que et recolzi ni t'ajudi a separar el gra de la palla. Les paraules maques serveixen de ben poc i el que compta és la lluita de cada home per salvar la seva ànima, per no abandonar-se als cants de sirenes del que se suposa que s’ha de dir o s'ha de fer.
En el darrer capítol que he vist de Casual, la psicòloga es planteja de tornar amb el marit, cansada de no encaixar enlloc. La filla, que també viu desorientada però no està enverinada per les pors del món que està morint, li pregunta per què vol tornar amb ell, si eren una parella mediocre i la va deixar per una altra.
La mare li respon que el seu pare no és perfecte. Li diu que potser ella tampoc no s’hi va esforçar prou i que casada era mínimament feliç. Llavors, la filla, que li ve de confessar que la gràcia de follar-se un moribund és que t’assegures un amor etern, li respon incrèdula: "Va mare, si et sentia plorar a les nits tancada al lavabo".
El que vull dir és que la veritat no necessita màrtirs, només gent que la defensi amb independència i alegria, encara que sigui dura. Els fets són els fets i, si no ens deixem impressionar pels discursos dramàtics, sempre venen a rescatar-nos, sobretot quan els mots i els ideals estan tan grapejats que ja no sabem ben bé què volen dir i s'han d'omplir de nou de contingut.
Al final, ara que Puigdemont ha anunciat que vol "desescalar" la tensió entre Catalunya i Espanya, la polèmica que han desencadenat els articles del president Torra potser seran l'episodi més interessant de la legislatura.