La matinada de Reis vaig ensopegar amb tot de coses que em pensava que havia perdut ja fa molts anys, en algun trasllat o alguna operació neteja d’aquestes que emprenem de tant en tant per fer lloc a les dèries del moment. Buscava una entrevista que vaig fer a Joan Perucho poc abans de la seva mort, quan tot just jo començava a escriure. 

Obrint calaixos vaig trobar cintes de casset i vídeos VHS i vaig pensar: “Calla, aviam si també trobes la gravació del teu primer concert”. Eren les dues de la matinada i estava convençut que la recerca no em duria enlloc. L’havia fet d’altres vegades, sovint després de sentir un solo de Van Halen que vaig tocar en aquella actuació. El darrer record del vídeo es remuntava uns quinze anys enrere, quan vivia a Masnou. 

Em vaig posar a remenar la calaixera del despatx i van sortir, com ja preveia, cintes de videoclips dels anys vuitanta i noranta, pel·lícules antigues i un parell de CDs pirates anteriors a l’auge d’internet. També va sortir una cinta que vaig comprar a Berwick Street per escriure un llibre sobre el futur de l’erotisme que, per sort, vaig deixar córrer. A la tapa hi havia una senyora negra, atlètica i bonica, fent treballs a dos cambrers. 

La cinta em va fer viatjar en el temps. Em vaig veure perdut al bell mig de Chelsea buscant l’hotel amb una bossa carregada de material pornogràfic i una amiga que va aparèixer del no-res, com la verge Maria: “Enric, que hi fas a Londres?”. També vaig recordar la flegma del cambrer que va entrar a l’habitació amb una aigua mineral i es va trobar el Sostres que sortia de la dutxa amb el barnús i el material de la meva recerca escampat pel meu llit.

Llavors, quan ja donava el temps per perdut, vaig trobar la cinta de vídeo del concert. Esperonat per la sorpresa, vaig obrir una maleteta per guardar cassets de l’any de la picor i va aparèixer, increïblement, la cinta d’un disc que vaig gravar en un estudi del Montseny. La maqueta conté dues cançons que em pensava que no tornaria a sentir més. Pel meu disgust, el grup les va excloure de l’àlbum quan vaig deixar la guitarra per estudiar periodisme.

Vaig seguir remenant i vaig trobar, a la mateixa calaixera, unes ulleres de sol que també donava per perdudes i un altre objecte que ara no ve a tomb, en una altra part del pis. De vegades el passat ens persegueix perquè no li hem sabut treure prou suc; d’altres senzillament desapareix de pura indiferència. El que no se m’havia acudit mai és que el fet de buscar alguna cosa pogués ser per ell mateix un acte de creació.

No sé per quins set sous és possible que apareguin coses en racons que havíem registrat de manera minuciosa. Potser hi ha vegades que l’emoció ens connecta tan intensament amb la imaginació que fa possible realitats que no existien. Potser l’engany de l’home és pensar que existeixen realitats diferents del seu estat de consciència. Potser no hi ha tanta distància com creiem, o fins i tot cap distància en absolut, entre el món de dins i el món de fora.  

Potser la carta als Reis que cada any fem escriure als nens porta una lliçó que els adults no escoltem, cecs de supèrbia. És obvi que la màgia que la vida necessita per ser genuïna queda fora de les convencions socials i dels mètodes científics. Els ulls només poden veure allò que el cor pot intuir i s’ha preparat per rebre. Hi ha una veritat oculta de les coses que només se’ns revela quan ja no ens cal per res.

Alguns anys, les festes de Nadal ens neguitegen perquè ens recorden la volatilitat dels bons moments i la tossuderia amb què els records ens fan reviure fets que no hem paït. Però hi ha anys que el Nadal ens submergeix en una placidesa estranya, ideal per integrar etapes de la vida que van quedar abandonades com una maleta plena al mig del carrer. 

El passat necessita els seus homenatges funeraris per descansar en pau. Però la memòria també necessita vies de circulació amples i netes. Adquirim la força del passat que conquerim. En la unitat de les vivències i els records hi ha tot món comprès. Fa temps que ja no soc el noi que tocava solos de guitarra electritzat pel rock i componia lletres de cançons en castellà, però encara em veig a mi mateix en el batec i les intuïcions de la seva música i em sembla una gran sort.