La festa de cap d’any no és de les meves preferides. L’entusiasme gregari de la gent en general em deprimeix. Tot i que alguns lectors em tinguin per un cap calent, les meves il·lusions han estat sempre discretes. No crec en els propòsits de darrera hora, ni en els regals caiguts del cel. Jo visc en un estat d’esperança mínima, individualista i autosuficient. Només diré que de petit volia ser taxista. 

Les meves millors revetlles han estat les més senzilles. Recordo quan la mare ens tocava les campanades amb una olla i un pal de fusta a la cuina de casa. M’agradava canviar d’any abans que els grans i seguir la festa des del llit, fins que m’adormia bressolat per les seves riallades. També recordo alguns anys que sortia de passeig amb una amiga molt xerraire, que fumava marihuana i que vivia prop del barri.

Les pitjors revetlles van ser les de l’adolescència i la primera joventut, quan em regalaven calçotets vermells i se suposava que havia de viure no sé quantes aventures. He estat en molts llocs absurds castigant-me el fetge i els pulmons per dissimular que m’avorria. M’he mort de cansament i he tornat amb moto de paquet pensant que no arribaria viu a casa, mentre veia com el sol sortia exactament igual que cada dia. 

Curiosament, l’any passat vaig arribar al 2019 amb un optimisme i una empenta poc habitual per mi. Un astròleg amic meu ja em va advertir que Saturn em complicaria l’existència i la va encertar perquè el meu món ha esclatat en mil bocins. D’aquell univers tan bell que em protegia i em servia d’inspiració, només algunes joies disperses han resisitit la fúria de l’absurd i del no-res.

He entrat al 2020, doncs, una mica acollonit i de puntetes, donant gràcies a Déu que les coses que he salvat dels entusiasmes gratuïts encara em permetin de seguir pensant a llarg termini. Més que un canvi d’any, o fins i tot que un canvi de dècada, he arribat al 2020 amb la sensació d’endinsar-me en calçotets a un solemne canvi de període històric.

La sensació de fractura amb el passat produeix un cert vertigen, sobretot si els daltabaixos de la biografia personal sembla que vagin coordinats amb els de la vida col·lectiva. Poder pensar a llarg termini t’ajuda a resistir millor els moments dolents i a donar una direcció a la creativitat en les fases d’incertesa, quan el futur queda tan obert que has de fer un esforç per evitar de veure’l negre. 

A l’inici, quan comença a néixer un univers nou, el món sempre és fosc i sempre hi fa un pèl de fred. Per això en els països civilitzats Jesús va néixer a l’hivern. Hi he pensat aquest matí, mentre rèiem sota les mantes.