A Menorca, el coast to coast es fa per la Kane's Road, un antic camí de carros que comunica Ciutadella i Maó. És un trajecte de 44 quilòmetres que no ha inspirat tants artistes com la Route 66, però que també té el seu encant. Abans, la carretera era famosa pel governador britànic que la va fer construir, Sir Kane. Els anys han fet del camí d'en Kane una via estreta que travessa propietats privades de cacics enriquits pels espanyols. Com que s'hi acostuma a circular en fila índia, pots mirar el paisatge amb tranquil·litat. El paisatge és sec i polsegós com la gola d'un moribund i contrasta amb les humitats exuberants de la costa menorquina. El contrast dona un vernís d'autenticitat feréstega a la fama que Menorca té de reserva paradisíaca.

Avui, he fet Ciutadella−Binibeca. M'hi ha dut un noi una mica brut, amb barba de Jesucrist i ulleres de policia. Anava amb quatre noies de 19 anys al cotxe. Quan he pujat, les noies i els seus mòbils s'han entaforat darrere. Ambient de safari juvenil: finestres obertes, música sorollosa, fum de cigarretes i un bon rotllo molt per sobre de les incomoditats de la covid. Un dia, el conductor va baixar en autoestop de Ribes de Freser fins a Barcelona i, des de llavors, se sent en deute amb els autoestopistes. Fa poc va agafar un rastafari que va de poble en poble venent pomada per poder pagar-se les vacances —que dius quines vacances—. La pomada és una beguda a base de ginebra i granissat de llimona, tan dolça que sembla pensada per emborratxar turistes.

Ahir, diu que va recollir un avi i el seu net. Volien donar una sorpresa a l'àvia, que treballa a Ciutadella. La volien anar a esperar a la sortida de la feina i com que el senyor tenia el carnet retirat per conduir borratxo, i havien perdut l'últim autobús de línia, va agafar el nano i es van posar a caminar fent senyals als cotxes. No sé si he dit que els menorquins són una mica budistes i que van per l'illa com si anessin en sabatilles pel menjador de casa. Cap a les nou del vespre, el xofer es va adonar que feia tard i va deixar l'avi i el nen a es Mercadal, a mig camí entre Maó i Ciutadella. Tenia taula reservada en un restaurant amb vistes a la carretera, que està instal·lat en un antic molí. No sabem si l'avi i el net van arribar a temps de trobar l'àvia o bé van haver de tornar fent autoestop fins a Maó.

—Però agafes a tothom, indistintament?
—Pse... Depèn de com em pica —m'ha dit clavant els ulls a l'infinit.

M'ha semblat que, en realitat, reparteix la generositat de manera molt pensada, sobretot quan he sabut que és llicenciat en Filosofia. Per explicar-m'ho, ha tret a la conversa tota l'obra platònica. "El Fedó és un llibre divertit. L'escena que m'agrada més és quan Sòcrates es beu la cicuta. Els amics entren a la cel·la per acomiadar-se'n i la dona de Sòcrates somica: "Ai, Sòcrates! Quina pena, és l'últim cop que veus els teus amics; tant que t'agradava". Llavors Sòcrates respon: "Va, dona, per què no surts a passejar una estona".

La veritat és que jo tenia entès que a l'últim moment la muller es posa histèrica i ell gemega: "Sisplau, traieu-la de l'habitació: m'agradaria morir-me tranquil". Però potser em confonc amb el suïcidi de Sèneca, que també tenia un límit i que també va acabar deixant el cos als cucs per no haver d'abaixar-se els pantalons.

El filòsof ha parat en sec de riure i ha mirat discretament el retrovisor. Suposo que tenia por que les noies ens sentissin. Ara són els homes els que ploren per les cantonades i vigilen què diuen en públic. Per sort, l'ordre estava assegurat. Tot el viatge que les nenes feien xivarri i de sobte dormien com criatures, recolzades les unes a les altres amb les galtes enceses de calor. La conversa s'ha esgotat i he badat per la finestra: vegetació baixa, algun polígon, conreus agafats pels pèls, i vaques pasturant la terra desagraïda. Ja és mala sort ser vaca i anar a parar a Menorca, igual que ser petxina i néixer a l'istme de Curlàndia. No sé si el menorquí de l'interior és més dur que el de la costa, però em sembla que si el mar no estigués tan a prop en aquestes terres tindrien una taxa escandinava de suïcidis.

I amb pensaments tan profunds hem passat l'estona; algun tram, fent cua rere autobusos de línia, més nous que els greyhounds de les pel·lícules nord-americanes, però igual de lents. Quan m'agafava la pressa, pensava en Midnight Cowboy. A la finestra d'algun autobús fins i tot m'ha semblat de veure-hi el cos sense vida d'algun Dustin Hoffmann amb la camisa florejada que mirava de tornar a casa a temps, després de forçar massa les metàfores. Suposo que ja érem a la carretera general, que no és gaire millor, però que ha servit per donar al camí d'en Kane un aire místic, de ruta alternativa. Tot i que els embussos típics de l'estiu et fan sentir especialment idiota, aquestes estones m'ajudaven a abaixar la guàrdia. El meu xofer es pensava que conduir consisteix a recolzar vagament sobre el volant un parell de dits de la mà dreta.

Només un frívol o un escollit té collons de conduir així, amb aquesta desimboltura.