D'entre tots els insults que em plouen quan disgusto l'audiència en una tertúlia o en un article, els que més m'entendreixen i em fan reflexionar són els que fan referència a la meva calvície. Trobo que és propi d'intel·ligències que encara no han estat espatllades pels mitjans de comunicació sospitar del pensament d'un calb o fins i tot rebutjar-lo d'entrada, per si les mosques. 

La socialdemocràcia ha intoxicat els discursos, però la saviesa popular té una expressió imbatible. Quan una persona es fica en problemes, se li diu: et caurà el pèl. Jo no he vist mai representat un àngel que sigui calb o que pateixi d'alopècia, ni tan sols en l'obra dels artistes més avantguardistes. En canvi, el dimoni s'acostuma a pintar pelat com un amfibi, igual que els militars. 

Així com és fàcil deduir que el fumador és un home que se sent sol o que el bevedor és un home que s'avorreix, o que el gras se sent vulnerable i que el fredolic és un cartesià necessitat d'amor, no costa massa veure el calb com un home torturat per les normes establertes. En la calvície hi ressona, ni que sigui per estètica, un indici de rebel·lió, de resistència demoníaca a l'autoritat.

Potser perquè a la família no hi ha calbs, tendeixo a pensar que l'aspecte de la meva closca és fruit de la lluita que he sostingut per fer-me valdre en els meus propis termes. Cada cop que em diuen calb per menysprear alguna cosa que he dit o que he escrit, penso en l'erosió que la meva ingenuïtat angelical ha patit per concretar-se en un cert talent; en la dèria que he tingut perquè la meva puresa primigènia no es malbaratés d'una manera gratuïta.

Segur que en aquesta actitud hi ha un cert orgull ferit, però també hi ha un fort sentit de la transcendència, que és allò que et fa surar quan els vaixells naufraguen i les rates s'ofeguen. Potser hauria d'haver confiat més en Déu, però Déu té feina i al llarg de la vida he vist moltes persones eixerides espatllades per l'entorn. Aquestes persones mòrbides, amb una lletjor que neix de les profunditats, com si alguna cosa bona s'anés podrint dins seu, em desperten una tristor atàvica.

Estic bastant segur que, si fos un d'aquests intel·lectuals que fan èpica de la insatisfacció o que necessiten tres paràgrafs per desmuntar una obvietat, conservaria la mata de cabell. Si en comptes dedicar-me a escriure, hagués entrat a treballar a la Caixa, com tenia la intenció de fer quan anava a l'escola, ara no seria calb i fins i tot potser tindria els cabells d'un color gris savi i institucional.

Fins al 23 anys vaig tenir una melena de roquer, impossible de domesticar. Els cabells em sortien del cap amb una força furiosa, com si dins del crani hi tingués un sac de terra fèrtil en comptes de neurones. Ara entenc que no es pot tenir tot i que algun preu has de pagar per conservar l'entusiasme que donen el candor i la subjectivitat, a mesura que vas aprenent com funciona la llei de la jungla. 

La calba és l'expressió de la vulgaritat que he hagut d'acceptar per escalar en la cadena tròfica sense que em vinclés la por ni la força de la gravetat. Em podria haver fet un implant com l'Albert Rivera, o com alguns humoristes del procés, però mai no m'ha agradat la bijuteria. Si penso en els amics que són calbs com jo, m'adono que tenim en comú una dèria semblant per jugar fort i per defensar la nostra independència amb dents i ungles davant les amenaces dels grans depredadors i els cants de les sirenes. 

És com si sabéssim millor que la majoria de la gent que tapar-se els ulls no serveix de res i que, si mires d'estalviar-te de portar la teva pròpia creu, el món te n'encolomarà una altra de més pesada i menys fructífera. A Catalunya, on l'agressivitat està tan reprimida per la impotència, i la veritat està tan tergiversada per la cursileria i la putrefacció, és un espectacle tragicòmic que veus cada dia. Total: que els angels no són calbs però tampoc no viuen a la terra. I molt menys a Barcelona, per més que la propaganda hi insisteixi.