En els tres volums d’entrevistes que Montserrat Roig va publicar el 1975 es veu molt bé d’on venim i per què el règim de Vichy ha sigut tan fàcil d’implantar. A l’antologia oportunista que ara en publica Edicions 62, l’abast del drama no és tan evident perquè els seus mateixos curadors són hereus directes d’aquella època de transició desllorigada i mal resolta.

Quan Roig va publicar la sèrie d'entrevistes, el país ja feia temps que s’havia acostumat a viure en to menor. Enterrada sota el sutge, Barcelona tenia un color de pèl de gos com fuig, i el joc de grisos depriments que enfosquien el passat dels edificis i donaven un to impersonal a la ciutat gairebé no feien sospitar ningú, fins i tot semblava que vestissin de confort les pulsions mesquines del país.

Després d’escriure l’article de dimarts, un inesperat corrent melangiós em va enganxar al record d’aquella Barcelona que ja quasi havia oblidat. A diferència del catàleg de famosos que Edicions 62 ha confegit, els llibres originals de Roig capten les interioritats de la derrota catalana, el desemparament d’aquell país desfet per la violència i la humiliació.

Durant una estona, vaig quedar hipnotitzat per l’acumulació de diàlegs absurds, de preguntes fallides i de respostes sense suc ni bruc que omplen les entrevistes. Vaig veure la meva vida a través dels esforços intel·lectuals que Roig fa per intentar trobar el seu lloc en una societat trencada per la repressió i per l’oblit. Em va doldre que no se’m fes molt més exòtic i estrany, aquell món de gent embrutida per la dictadura, incapaç d’explicar la seva història sense excuses.

De seguida, la infantesa se’m va omplir d’ombres i fantasmes: quan el pare de Carles Reixach intenta fer creure a Roig que el seu fill es mor de ganes de conèixer Franco i el Papa; quan Josep Pla diu que l’Estat ha portat masses d’immigrants deliberadament però assegura que li sortirà el tret per la culata; quan Perich s’emborratxa i es pregunta si no hauria de conèixer l’humor d’abans de la guerra; quan Cesc tomba un vas d’orxata i demana un whisky per mirar d’agafar l’entrevista amb valentia; quan Pau Riba es fa l’interessant.

A cada conversa, se’m va despertar el record d’alguna figura estrabul·lada del passat, la imatge d’alguna tara que de ben petit ja defugia per por que el meu entorn no me l’arribés a encomanar. Potser perquè Roig em va forçar a fer un viatge a la infantesa més intens del que és habitual, em vaig adonar que la misèria es pot trobar a faltar, disfressada o no d’una altra cosa, igual que la solitud o qualsevol altre vici, una vegada l’has tastat. 

Les entrevistes descriuen un país mòrbid, addicte a la derrota i al dolor. El llibre em va fer pensar en aquests animals apallissats que enlloc no es troben tan a gust com en el jaç de palla que els posa l’amo que els maltracta. També vaig pensar en un dia de l’hivern passat que sopàvem amb la mare i teníem la televisió engegada: 

―Tot això jo ja ho he vist, i no ho vull tornar a viure ―va dir, deixant caure els coberts amb una cara de fàstic que no li havia vist mai.

De vegades em sembla que em vaig posar a escriure per protegir-me dels núvols tòxics que fabriquen les derrotes del país.