Els partits de CiU han quedat fora de joc perquè Gabriel Rufián és una actualització imbatible de la boina de Josep Pla. Fa un segle, el detonador del conflicte amb Espanya va ser la modernització de Barcelona. Aquesta vegada ha sigut la integració dels immigrants que van arribar durant les dues dictadures militars del segle XX. Per això la presidència de Montilla va trencar les costures de l'autonomia.
Pla es va posar la boina per mirar de calmar la ira dels generals que van exclamar, quan van veure lluir les joies del pla de l'Eixample des de les torretes dels seus tancs: "¡Quién coño ha permitido esto!". Rufián ha esdevingut el símbol de la rendició perquè els partits no s'haurien vist mai arrossegats a l'1 d'octubre si els fills de la immigració haguessin fet el paper de policies que els militars els havien assignat.
La generació artística de Pla no s'explica sense la superació de les guerres carlines i la desmilitarització de la Ciutadella; mentre que la generació política de Rufián no es pot entendre sense la caiguda del mur de Berlín i la superació de l'intent d'extermini més silenciat d'Europa. Rufián és la manera que Junqueras té de fer-se el pagès i d'associar la cultura catalana a la seva figura de mossèn barrut i poc atlètic.
ERC fa servir els orígens de Rufián per fer-se perdonar, i per mirar de pactar un retorn tranquil a una situació que ja estava superada. La boina de Pla va donar temps als espanyols de fer créixer Madrid i de corrompre la generació de l'alcalde Porcioles. Ara es tracta que Rufián doni temps a l'esquerra espanyola d'aplanar el terreny als seus compatriotes més feixistes amb lleis que el PP no pot aprovar.
Ara, quan la crisi de la democràcia passi, les impostures relacionades amb el conflicte nacional ens cauran a sobre amb el seu pes històric
Perquè s'entengui millor, la castellanor de Rufián juga el mateix paper polític que les capses d'antidepressius que Bernat Dedéu exhibeix a les xarxes socials per donar a entendre que té problemes psicològics. És tot just una estratègia per aguantar a còpia de debilitar-se. Es tracta de donar la raó a Jordi Amat que Catalunya és un manicomi i que sort en tenim de poder dissoldre la nostra personalitat petita en un destí tan gran com l'espanyol.
Vichy tracta de donar el missatge que no servirà de res que hàgim integrat els immigrants, igual que el pujolisme mirava de fer-nos creure que no havia servit de res la modernització de Barcelona. La qüestió és que fem veure que estem joiosos d'oblidar, però que patim pel català perquè som bones persones i no ens agrada que per culpa nostra es mori ni una mosca. Es tracta de dissimular que la política ha estat anorreada, com ja va ser destruïda al País Valencià durant la Transició.
L'oposició política passa moments difícils a tot arreu. Als Estats Units no hi ha oposició, a Rússia no hi ha oposició. Al Partit Comunista xinès l'oposició comunista també ha estat exterminada, per no parlar de Hong Kong. A Catalunya l'oposició tindrà 10 o 15 anys complicadíssims, igual que a tot el món. Ara, quan la crisi de la democràcia passi, les impostures relacionades amb el conflicte nacional ens cauran a sobre amb el seu pes històric.
Reconec que si jo fos Rufián —o Sergi Sol o Pere Aragonès— em faria un tip de riure veient com els fills més cultes i urbanites de la vella CiU es van posant la boina a mesura que Madrid pressiona. El barret de pagès dels Pirineus escau tan bé a ERC que Junqueras ni tan sols ha caigut en la temptació de voler guanyar per deu a zero. La boina ja no distingeix ètnicament, a Catalunya, i això és molt bon senyal.
Però sobretot tenim la sort que deixa marca —una marca inesborrable— i que, amb la llibertat, passa de moda.