L’exministre Belloch té raó de dir que la situació de Catalunya és molt més perillosa per a les institucions espanyoles que no pas la violència d’ETA. També és una veritat com un temple que l’Estat necessita infligir una segona derrota als catalans per matar l’independentisme.

Qualsevol que vagi als llibres d’història veurà que les derrotes catalanes sempre es produeixen en dos temps. La primera serveix per sotmetre les elits i la segona serveix per sotmetre el poble. Pel que fa al terrorisme, els fets van demostrant que el País Basc va servir, sobretot, per donar èpica a la castellanor després del franquisme ―una mica igual que ara Rússia―. El problema històric de l’Estat és que les glòries fundadores de l’imperi que Madrid enyora van sortir de Barcelona, i aquest problema és irresoluble.

Les declaracions de Belloch, doncs, s’haurien de llegir amb cura. Haurien de servir perquè entenguem que els partits són els primers que ens posen en perill quan miren d’assolir els resultats de la Transició sense passar per una guerra i un franquisme. Belloch amenaça els catalans, però també sembla que s’adoni del perill que l’imperialisme castellà s’escanyi amb la seva pròpia retòrica unitarista. L’exministre és un home cru, però és més del partit dels GAL que no pas del partit de Franco.

Les declaracions de Belloch ens haurien de servir per tocar de peus a terra i per evitar els tecnopopulismes i els experiments patriòtics de pa sucat amb oli

Belloch sap que Espanya ha canviat i que, igual que Rússia, ja només pot tornar a les glòries del passat fent teatre i subvencionant la crueltat amb els diners dels oligarques. Madrid no en tindrà prou d’imposar la seva llei a Espanya, necessita guanyar també al conjunt d’Europa per poder consolidar-se. Franco va llegir millor el segle XX que els militars francesos i alemanys. Però això no vol dir que França i Alemanya estiguin preparades per assumir la recepta africanista, ni que les receptes no caduquin, encara que les patrocinin els americans.

Mentre Catalunya estigui desarmada, ha de mantenir la ferida oberta a Europa i evitar al preu que sigui de tornar a caure en mans irresponsables. Només cal llegir l’entrevista que Xavier Trias ha donat a l’ABC per veure quina mena de polítics hem permès que portessin el timó en moments tan delicats com el 9-N o l’1 d’octubre. Les elits del país estan emprenyades amb Ada Colau perquè al món encara es parla més de Catalunya que de Barcelona. Hem de deixar que parlin soles i, si cal, permetre que Espanya les arruïni i les esclafi.

A Catalunya, ara mateix, l’abstenció és la força més constructiva, i em sembla que passarà molt temps abans no surtin dirigents amb cara i ulls que puguin millorar la situació. En una democràcia, cada cop que votes un partit legitimes la malla d’interessos materials que sosté les institucions. Si no votes, obligues aquesta malla a reformular-se a favor teu, però això demana temps, fortalesa i capacitat de mantenir-se fred davant les ombres xineses i les provocacions.

Les declaracions de Belloch ens haurien de servir per tocar de peus a terra i per evitar els tecnopopulismes i els experiments patriòtics de pa sucat amb oli. Si fem com els periodistes amb el cul llogat que es pensen que només la plutocràcia compta, acabarem desfets com el món convergent. Però si no gestionem molt bé la nostra força anirem pel pedregar. Ens hi juguem de tornar a ser el boc expiatori d’Occident i no com el 1939, sinó com el 1714, és a dir, sense Coca-Cola èpica ni desembarcament de Normandia.