La barba de Mas

Hi ha una relació entranyable entre les converses que Artur Mas ha començat a publicar a Youtube i els articles que Xavier Bru de Sala ha escrit darrerament contra Puigdemont. Vichy necessita arraconar el president exiliat per donar estabilitat a Espanya, abans que l'economia es compliqui, i cadascú treballa en la direcció del Führer amb el seu millor estil.

Bru de Sala és un cínic refinat per la cultura i brilla sense haver de fer gaires esforços en aquest clima autoritari, de servilisme analfabet i matusser. Mas, en canvi, és un cortesà sense cintura, un autòmat ple de bones intencions, inofensiu i presumit. En els seus millors moments ja recordava, ni que fos pels acudits més fàcils de la tele, aquell androide daurat de La guerra de les galàxies que es deia C-3PO.

Ara l'única virtut que li queda a Mas sembla que és la capacitat de fer el ridícul. En la primera conversa amb Sergi Pàmies apareix sense corbata, amb una barba d'home trist que fa pensar en els pèls que portava Oriol Pujol el dia que va haver de plegar. Per un polític que s'havia salvat sempre per les formes, i que a més les reivindicava, l'estètica d'aquestes converses és una rendició total, una lliçó per a tots els meus amics de Convergència.

Encara que faci de més i de menys, Bru de Sala s'aguanta perquè està arrelat a la història de la seva família i perquè segueix el seu instint. L'autor d'El descrèdit de la literatura fa servir la seva barra volteriana per mirar de convertir Puigdemont en el cap de turc de l'u d'octubre, però té més coses en comú amb el president exiliat de les que podria confessar en un article. D'aquí que sembli l'escriptor més jove de Vichy i que estigui més en forma que Salvador Sostres o que d'altres articulistes de l'elit autonòmica.

Igual que Mas, Bru treballa per convèncer la malla convergent que abandoni el resistencialisme de Puigdemont, que és l'única força real que té el partit, i abraci el somni tecnocràtic de Giró

Igual que Mas, Bru mira d'aplanar el camí al conseller Giró, que és el mal menor del pont aeri i de l'Espanya socialista. Igual que Mas, Bru treballa per convèncer la malla convergent que abandoni el resistencialisme de Puigdemont, que és l'única força real que té el partit, i abraci el somni tecnocràtic de Giró. L'hegemonia de Junqueras necessita l'escarni de Puigdemont i és normal que els mandarins del règim es trobin amb els polítics business friendly en un diari com El Periódico.

El problema és que Mas no s'ha tret de sobre l'educació franquista i es creu totes les rucades que diu per justificar-se. Vull dir que Bru intenta sobreviure, mentre que Mas intenta arrossegar Puigdemont i JxCat a la seva trista sort, de la mateixa manera que va arrossegar CiU quan el comte de Godó no sabia com parar la independència. Des del punt de vista polític, és veritat que Puigdemont és una toia. Però des del punt de vista personal ha resultat més difícil de domesticar, i més imprevisible, que Jordi Graupera o que Bernat Dedéu.

Aquesta virtut ara pot semblar molt minsa, però les coses es complicaran i el món convergent no té res millor per navegar la tempesta que s'acosta. Només cal fixar-se en la barba de Mas per saber on porten les pretensions tecnocràtiques del conseller Giró. Només cal llegir Bru de Sala ―o el Sostres, els dies que escriu bé― per veure que Convergència no té res millor que Puigdemont, ni que sigui perquè desperta el conill difícil de caçar que tots els catalans portem a dins.

Val més ser un fugitiu poc business friendly que fer-se el llest amb el domini de l'anglès per acabar copiant en català els youtubers arnats i maoistes de Gabriel Rufián i Pablo Iglesias.