Llegint La Vanguardia, que és el millor diari del món per entendre les misèries del poder, no costa de veure que el diàleg propugnat per Junqueras i Marta Pascal era l’absorció de Bankia per La Caixa. Els nois de l’Estrella de Miró es cobren ara el seu paper durant el procés. Si el diàleg de Torra i Puigdemont té una presentació més vitriòlica és perquè ha de culminar amb l’alliberament dels presos i el retorn dels exiliats.
Els espanyols i els seus titelles tracten l’1 d’octubre com si fos una repetició folklòrica del 6 d’octubre de 1934. Creuen que podran evitar el daltabaix de 1936 gràcies a la Unió Europea i a la inèrcia que donen 40 anys de democràcia. No tenen en compte que els polítics que van declarar la independència no són autors del seu discurs, i que cada vegada que les elits de Barcelona entren en els corrals econòmics de Madrid l’Estat es col·lapsa.
Si el vot independentista puja a pesar dels seus representants, és perquè el seu motor no són els partits, ni les vedets de TV3. Per més que La Vanguardia insisteixi que va ser un error que Puigdemont no convoqués eleccions, tothom sap que la declaració d’independència va ser una victòria dels votants sobre els governs d’Espanya i de la Generalitat. El fet que els impulsors reals de l’1 d’octubre no tinguin veu als mitjans públics, no vol dir que no tinguin influència.
La independència és un concepte més difícil de manipular que el catalanisme, per això els diaris cada dia tenen un to més forçat i anguniós. Amb l’ajut del grup Godó, Marc Álvaro i Pilar Rahola intenten recuperar el lideratge del temps del 9-N, però es van marfonent en el conjunt grotesc del règim de Vichy. La pulsió autodestructiva que preocupa Antoni Puigverd explica millor els vicis del pont aeri que no pas la manera de fer dels votants que intenten sobreviure a les carallotades dels seus líders.
Tot i que Marc Álvaro no pugui entendre-ho sense perdre la feina, el votant català no va canviar de mentalitat el 2012, sinó en l’època del tripartit, amb l’èxit de les consultes populars i la llufa de Montilla, que va ensorrar l’èpica ètnica del PSC. Espanya no pot oferir un projecte seductor, com demana La Vanguardia, perquè en el moment que es presenti a Catalunya sense porres, l’independentisme es dispararà fins al 65 per cent.
Com sempre, la unitat d’Espanya només és possible en l’obscurantisme i la desgràcia. Un exemple és Jordi Amat, que va començar estudiant Trias Fargas i ha acabat posant el malalt d’Alfons Quintà al centre de la seva idea de Catalunya. Dins del règim de Vichy, tot serà cada vegada més morbós i estrafet. El moment és ideal per a poetesses amb bigoti, escriptors empordanesos i un president com Quim Torra avesat a desenterrar mòmies i estafar iaies.
Si els partidaris del referèndum baixen, però l’independentisme puja, és perquè la majoria de catalans deu creure que el referèndum ja està fet. L’1 d’octubre penjarà sempre com una espasa de Dàmocles sobre els llestos que es van prendre l’autodeterminació de broma, d’un bàndol i de l’altre. Poden passar anys o dècades, però tothom pagarà la seva frivolitat. Els presos polítics només han sigut els primers d’una llarga corrua de barruts condemnats a pringar.
Quan els espanyols s’adonin que els polítics processistes sempre faran més servei a la presó que al carrer, tornarà a començar el ball, però amb nous protagonistes. Els catalans s’adonaran que Espanya és una ombra xinesa projectada a la paret, i fins i tot les elegies del pujolisme que Salvador Sostres escriu a l’ABC semblaran el que en realitat volen ser, una crida a fer una dreta catalana que es prengui el seu país seriosament i faci la independència d’una puta vegada.