La massatgista, que és una argentina pacífica i cerimoniosa, amb ulleres d'intel·lectual francès i una cabellera grisa i asilvestrada de druida, em va dir dilluns passat, mentre m’adormia a la seva llitera: “Per què no mires de relaxar l’anus, aquesta setmana?” D’entrada vaig quedar sorprès, però tot seguit em vaig posar a pensar. 

Fa uns anys un accident absurd i diabòlic em va inflamar la zona del còccis i del perineu. Des de llavors, una mica per curiositat i una mica per curar-me en salut, he llegit sobre les relacions que hi ha entre el cos i els sentiments, i he visitat alguns experts en medicina alternativa que m’han venut un gran ventall de tractaments sobre l'equilibri físic i mental.

La massatgista sap fer-me venir una son profunda i dolça, de manera que les sessions a la llitera me les prenc com una saludable migdiada de senyor. De vegades, em demana que faci l'esforç de mantenir els ulls oberts. Però a mi ja em va bé que les parpelles no responguin i se'm tanquin, perquè la sensació de perdre el control sobre el meu cos em fa sentir innocent i lliure com una criatura.

Quan la gent passa un moment de por, sovint et diu que se li ha fet el cul petit. Quan els gossos estan confiats i alegres, alcen la cua i la remenen; en canvi, quan s’espanten o se senten vulnerables se la posen pudorosament entre les cames. En l’amor, pel que jo sé, passa el mateix. Quan una dona se sent prou segura per lliurar-se sense càlcul a l’amant, el seu cul es posa a dir graciosament: "vine vine". I tu hi entres com si res, fins i tot encara que no vulguis.

Tot cul és un abisme de passions primàries i d'emocions ocultes. Estic segur que tinc raons molt personals per seguir les instruccions de la meva massatgista. La sola feina de mantenir-se per damunt dels autoenganys que ens aparten de la part miraculosa de la vida, ja provoca força estrès. Com que, a més, aquí la mala llet és una força còsmica, també tinc una amiga feminista que diu que vol escriure un article que es tituli Com vaig encular a l'Enric Vila.

Tot i així, si alguna cosa em fa serrar l'ullera del meu cul és el discurs polític del procés. Quan la Carme Forcadell diu que no té por, però barreja la independència amb els desnonaments, observo que he de fer un petit esforç per evitar que l’anus no se m’encongeixi. Quan veig que el Parlament fa veure que deroga lleis franquistes que només podria derogar un Estat, també noto que tinc una tendència instintiva a fer pressió al darrera. Això per no parlar de com afecten al meu ses els guardians de l'adhesió incondicional i l'optimisme.

Ara no recordo quin militar americà deia que el pitjor que poden fer els líders d’un país és ficar-se en una guerra sense estar disposats a fer el que calgui per guanyar-la. És normal que cada cop que un polític o un articulista independentista diu que hem de fer les coses bé, o que no ens podem permetre fer el ridícul, o que hem de carregar-nos de raons, es produeixi en el meu anus una imperceptible contracció de gos que es protegeix el cul posant la cua entre les cames.

A Bands of Brothers, la minisèrie de Tom Hanks sobre la II Guerra Mundial, hi ha un episodi molt interessant que es titula The Breaking Point. Resulta que arriba a la companyia un oficial que és molt elegant i que parla molt bé, però que a l’hora de la veritat deixa que les decisions les prenguin els soldats per dissimular que es col·lapsa cada cop que l'enemic dispara. El resultat és que, després de sobreviure a situacions extremes, la companyia comença a ensorrar-se, fins que finalment l'oficial és rellevat, abans que tingui temps de provocar una desgràcia.

A mi no em fa por Espanya, em fan por alguns líders del procés. Tant aquests que diuen que no tenen por, però es fan passar per ciutadans corrents per refugiar-se en el fervor del poble, com els que intenten donar un aire de misteri i d’academicisme a una causa tan primària com és alliberar un país. Fa una certa angoixa constatar que l'ocupació és tan profunda i les pors estan tan interioritzades que el principal enemic de la llibertat de Catalunya ja no és l'Estat espanyol, sinó la mateixa cultura que el país ha generat per adaptar-se a un entorn tan favorable als dolents.