Gabriel Rufián té raó que les eleccions han tancat un període de transició i que comença una altra època totalment nova. Els anys que venen no estaran marcats per l’antifeixisme, ni per la unitat independentista, ni per campanyes feministes absurdes. S'acosta una guerra d’extermini lenta i cruel entre els catalans que encara defensen el seu lloc en la història i els catalans que només lluiten per un càrrec o una posició de privilegi.
El règim de Vichy s’ho ha gastat tot en restaurants i en cases de barrets i ara començarà a vendre la pell dels seus propis ciutadans. Les tietes que no hagin mort de Covid o del disgust que CiU els ha donat els darrers anys seran perseguides i humiliades amb una cruesa que no vèiem des de fa dècades. Els vells guardians del processisme no podran traficar amb les il·lusions del poble i arrencaran els llacets grocs amb ràbia, com ho feien els nois de Ciutadans fins fa dos dies.
Com diu Junqueras des de la garjola: “Ha tornat la normalitat”. Els unionistes que es pensin que la nova normalitat afavorirà els seus interessos que es fixin bé en Carlos Carrizosa i en la banda de barruts que va creure que Madrid els tractaria com si fossin espanyols de primera perquè parlen castellà. L’evolució que ha fet la prosa de Salvador Sostres ens diu que venen temps àrids, molt difícils per a la lírica. Espanya està com Rússia abans de Putin, només hi queda el KGB.
Si el nihilisme dels polítics i les vedets de TV3 s’escampa entre el poble, els bàrbars ens tornaran a cremar les esglésies en nom d’un món millor sense que ningú no tingui esma de sortir a protegir-les
A les tertúlies, es fa evident que l’autonomia ha esdevingut una mena d’aliança entre velles glòries amb pinta de vell verd i joves pervertits que es refugien en els números i en l’antifeixisme. La democràcia espanyola ha millorat molt des que Franco va guanyar aquell referèndum per més del 90 per cent dels vots, però no ha millorat prou per enterrar el conflicte nacional amb Catalunya. Tornem a estar a Arenys de Munt amb quatre autocars plens de caps rapats fent la feina bruta dels polítics.
El temps no passa en va i notarem la factura dels anys que hem perdut en els daltabaixos que venen. L’Estat va cap al desastre perquè el català mitjà ja només podrà treure energia personal de la destrucció d’Espanya. Aquesta idea pot semblar abstracta, encara, però a mesura que la realitat nacional del país entri en contradicció amb la política autonòmica es veurà l’abast de la desgràcia que ha provocat el cinisme de la darrera dècada.
Espanya s’ha buscat la seva sort, i els amics que intentaran extorsionar-la amb banderes cada dia més esparracades. Catalunya ho té pitjor, però veient els resultats electorals sembla que Déu hagi tingut un gest de pietat amb ella. Els espanyols han comès l’error de creure que poden esprémer la mamella catalana eternament a base de mantenir les institucions plenes de saltimbanquis. Els galtes no són creatius i els propers anys veurem com augmenta el nivell de confusió a mesura que Vichy esgota els recursos.
El futur de Catalunya es jugarà cada cop més en el camp de la cultura i de la vida íntima. Si el nihilisme dels polítics i les vedets de TV3 s’escampa entre el poble, els bàrbars ens tornaran a cremar les esglésies en nom d’un món millor sense que ningú no tingui esma de sortir a protegir-les. En canvi, si Catalunya sap treure força de la seva història, quan Espanya necessiti un Putin i premi el botó del caos com el 1936, potser hi haurà prou patriotes per trencar els ponts amb l’energia alliberada per la lògica de la destrucció.