A poc a poc es comença a pastar un ambient claustrofòbic, que em recorda el que va portar a l’assassinat de Josep Maria Planes, aquell jove que va escriure: “Soc un periodista que potser cometo la imprudència de dir en veu alta el que pensen el 90 per cent dels catalans”. Llavors hi havia la FAI, però ara només hi ha els bancs controlats per Espanya. La situació ha millorat, i trobo que tenim prou marge per aplicar allò que Josep Pla li va dir a Lluís Prenafeta des del llit d’un hospital: “Aguanteu, eh, sobretot aguanteu”. 

Per entendre fins a quin punt el debat es va tornant cada cop més agre i tremebund no cal mirar cap a Madrid, n'hi ha prou de llegir el Diari de Girona. A través de La Vanguardia gironina s’entén molt bé per què Bernat Dedéu creu que necessita utilitzar la seva princesa del Gòtic per disfressar la política més crua. També s’entén per què el camió de les escombraries de l’Ibex-35 només troba nens i gats perduts quan surt a fer la ronda de la nit. 

Vichy necessita que els votants de Convergència assumeixin la derrota, però de moment només aconsegueix que l’assumeixin els seus millors articulistes. Si no volem que ens tornin a enredar, haurem d’aprendre a distingir molt bé entre els drames personals i la manca de mitjans polítics per fer la independència. Mai, des de les dècades més dures de fa un segle, s’havien vist coses tan grans a través de detalls tan petits, i mai el poder s’havia construït tan a prop de la misèria de la gent, i dels fantasmes que crea la por.

La política ha esdevingut un ball d’espectres, i recorda la fotografia que Juliana Canet ha penjat a l’Instagram amb una habitació caòtica en la qual no es veu cap objecte definit. La veu literària de Salvador Sostres va degenerant i cada cop traspua més l’ofuscació d’un món que està morint perquè no troba hereus, ni la manera de rejovenir-se. Quan llegeixo els seus articles, Vichy em sembla un d’aquells senglars acorralats pels caçadors que es donen cops de cap contra les tanques d’una gàbia.

Tothom sap que, a la llarga, el votant convergent serà el que decanti la balança, per això també és el que més cobegen i més ataquen els barruts

El 155 ha deixat una ferida tan profunda que quan observes les institucions i els lideratges només hi veus l’abisme. ERC fa una gestió professional de la derrota i Junqueras ha de viure amagat perquè no hi ha ningú que pugui legitimar la seva rendició, ni tan sols atacant-lo. Vichy necessita un partit que doni a la desfeta dels polítics un vernís tribal. Però el pujolisme és una mòmia i Convergència no es pot restaurar des del PSC de la LOAPA i de Joan Barril, o sigui des del món del Sostres.

Les darreres estructures vives de l’antic imperi hispànic es van dissolent en el nou marc europeu. Això no només fa que les velles solucions siguin cada cop més obsoletes, també revifa l’esperit de les nacions de la Península, especialment de Castella i Catalunya. Igual que Ayuso, Vox és un fenomen més castellà que espanyol. Fa por perquè recorda a tothom que tard o d’hora la lògica política de l’Estat posarà els catalans contra l’espasa i la paret, en la situació de lluitar per sobreviure.

Cada vegada que Laura Borràs fa el ridícul es torna un perill per a Madrid perquè recorda als seus votants que Catalunya és un país ocupat. Cada cop que el Sostres acusa Jaume Giró de corrupte també ens recorda que som un país ocupat i que, gràcies a aquesta circumstància, els periodistes poden fer la mateixa pornografia que Ayuso fa amb el seu germà. El problema és que tothom que depèn de la menjadora vol mantenir el govern al preu que sigui i això ajuda fins i tot més que el 155 a crear un clima de repressió i de derrota. 

S’ha d’aguantar, si cal deixar que ERC gestioni la misèria, i esperar que surti un partit independentista que faci una oposició amb cara i ulls. Agradi o no, en una democràcia, el poder més fort és el consentiment de la gent que és governada. A Catalunya, l’electorat més resistent i convençut és el que votava Convergència. Tothom sap que, a la llarga, el votant convergent serà el que decanti la balança, per això també és el que més cobegen i més ataquen els barruts.  

Hem de deixar que el cartró espanyol s’enfonsi i aguantar. Pot semblar una idea radical o perillosa, però aquesta vegada no ens podem permetre deixar Planes sol, com va fer la Catalunya invertebrada dels anys trenta.