L’octubre de l’any 2000, l’aleshores president de la República Francesa, Jacques Chirac, va dir a una delegació d’Israel encapçalada pel ministre d’Afers Exteriors i abans ambaixador a Espanya, Shlomo Ben Ami, que era a París per intentar arribar a un alto el foc durant la segona intifada —que havia començat el mes de setembre—, que “la desproporció entre les víctimes palestines i les israelianes significava que Israel mai no aconseguiria que ningú es cregués que els agressors eren els palestins”. Vint-i-cinc anys després, aquell comentari encara defineix l’estat del conflicte i explica per què Palestina ha guanyat, si més no al món occidental, la batalla del relat a Israel.

Des del primer moment tot plegat ha estat una gran comèdia, un gran muntatge, per poder continuar carregant els neulers a Israel

És justament en aquest context que la Global Sumud Flotilla mai no havia pretès portar ajuda humanitària a Gaza. El seu únic objectiu era que passés el que ha acabat passant i que tothom sabia que passaria: que Israel interceptaria tots els vaixells que la integraven per poder muntar el gran número sobre com és de dolent l’Estat jueu. De fet, des del primer moment tot plegat ha estat una gran comèdia, un gran muntatge, per poder continuar carregant els neulers a Israel. Mai no l’havia mogut cap interès real d’ajudar Palestina, sinó només de perjudicar Israel per la guerra que manté amb Hamàs des de l’execrable atac perpetrat per l’organització terrorista el 7 d’octubre del 2023 —just avui fa dos anys—, que és l’extrem, no menor precisament, que ara tots els propalestins de l’última fornada fan veure que no ha existit mai.

La reacció a la intercepció per part de l’exèrcit israelià ha seguit el mateix patró de responsabilitzar Israel del que més convingui, però en el cas d’Espanya i de Catalunya cal interpretar-la també en clau de política interna en la mesura que alguns ho han aprofitat per ressituar-se amb vista a pròximes cites amb les urnes. És normal, sigui com sigui, que hi hagi gent que s’hagi manifestat a favor de la flotilla i de la població de Gaza, perquè cadascú té les seves idees i, en democràcia, les ha de poder expressar lliurement. Com també ho hauria de ser que ho poguessin fer sense patir per la seva integritat tots els que donen suport a Israel, però que tal com estan les coses en aquests moments a tot Europa és impossible que ho facin. De fet, ser jueu en les actuals circumstàncies, en què una greu remor d’antisemitisme torna a avançar imparable com no s’havia vist mai des de l’Alemanya nazi, és per si mateix un risc. El que no ho és gens, de normal, és que una institució que se suposa que representa tot el poble de Catalunya, com és el Parlament, hagi pres partit descaradament per un dels bàndols del conflicte i hagi deixat de representar la resta de la població que hi està en contra.   

Veure com el Parlament guarda un minut de silenci per l’aturada de la flotilla per part d’Israel, per molt que entre els retinguts —que no detinguts— hi hagués una diputada de la CUP, i a més el dia que un atemptat contra una sinagoga de Manchester provocava la mort de dos jueus pel simple fet de ser-ho, és vergonyós. Quants minuts de silenci va fer el Parlament per l’atac de Hamàs que va deixar més de 1.200 persones assassinades i més de 250 de segrestades? Als càrrecs públics la ciutadania no els vota ni els paga un sou perquè faltin a les seves obligacions i es tirin un mes de creuer per la Mediterrània, que, comptat i debatut, és el que realment han fet. I és que durant tot aquest temps de viatge —els romans trigaven vint-i-tres dies a fer el trajecte entre Barcelona (Barcino) i Palestina i els integrants de la flotilla n’hi han estat trenta-un— el missatge que han transmès no ha estat la preocupació pels habitants de Gaza, sinó que han focalitzat l’atenció en ells mateixos, han instrumentalitzat el patiment del poble palestí a favor del seu vedetisme. Fins al punt que les mobilitzacions posteriors han arribat també a posar més l’èmfasi en l’estat dels retinguts de la flotilla que en la sort de la població palestina.

Unes manifestacions que, en tot cas, han dibuixat un discurs farcit d’antisemitisme segons el qual “la condició necessària per al total alliberament de Palestina és la destrucció del projecte colonial sionista, és a dir de l’Estat genocida d’Israel”, d’acord amb les paraules de la portaveu de l’Organització Juvenil Socialista, Judith González, i que delata que la solució dels dos estats qui no la vol són els palestins, perquè, com es veu, el que desitgen és aniquilar Israel. I, per postres, els flotillistes —anomenats activistes— que han acceptat ser deportats, quan tornen a casa, pretenen donar lliçons a tothom sobre com ho han fet de bé i la victòria que han assolit (?!) i sobre com de malament els ha tractat l’Estat d’Israel, i titllen qui en discrepi, per variar, de xenòfob, supremacista, racista i feixista. De passada, però, també podrien explicar com t’ho fas per viure un mes sense treballar, si és que hi ha algú que et sufraga la festa o et cau el mannà del cel, que segur que a molts que els toca esllomar-se per cobrar un sou a final de mes els interessaria saber-ho.

La realitat, tanmateix, els ha desbordat. Perquè, mentre ells, i elles, es feien selfies, gravaven vídeos i parlaven per telèfon amb els mitjans de comunicació que els fan el caldo gros, per primera vegada hi ha damunt la taula un pla de pau —el de Donald Trump per a major disgust de la tropa esquerranosa populista, intolerant, dogmàtica, sectària i demagògica de la flotilla— que pot ser un camí a l’esperança, tot i les reserves i la cautela amb què cal prendre’s el “sí però no” amb què l’ha acollit Hamàs. Ni que sigui per aconseguir d’entrada l’alliberament de tots els ostatges vius i morts que encara romanen segrestats, caldrà donar-lo per ben emprat, i si a més permet que s’obrin les portes a la fi de la guerra, doncs millor. Tot i així, cal ser molt prudent, perquè històricament els palestins no han acceptat mai cap de les sortides que els han presentat, entre d’altres les proposades també per presidents dels Estats Units com Bill Clinton, George W. Bush o Barack Obama. I això que una d’elles, els anomenats paràmetres de pau de Clinton del mateix any 2000, els era especialment avantatjosa, però Iàssir Arafat també la va rebutjar.

Si es descuiden, els de la flotilla arriben a la terra promesa quan ja està tot dat i beneït. Per cert, de la suposada ajuda humanitària que transportaven no se n’ha cantat mai més ni gall ni gallina. A vegades ha fet la impressió que l’únic propòsit de tot plegat era folkloritzar de manera selectiva el drama del Pròxim Orient, quan resulta que no tot és blanc o negre com pretenen fer creure, sinó que hi ha moltes tonalitats de grisos, quan resulta que tot és molt més complex que el tradicional joc de taula de la batalla naval. A diferència de la canalla que fa anys jugava a barcos, ara no es tracta d’enfonsar la flota, sinó de construir una pau que, si finalment s’assoleix, no serà gràcies a cap de les flotilles que hagin sorgit d’Europa, que, perdent el temps en carallotades, s’ho haurà de mirar, com sempre, des de la barrera. Perquè una vegada més Europa haurà fet tard i s’haurà de conformar, també com sempre, a fer de mer espectador o, a tot estirar, de comparsa.