Mentre llegia el contingut atroç dels tuits que em van dedicar l’altre dia el Jordi Graupera i l’Anna Punsoda intentava pensar què hauria pogut fer de diferent per estalviar-me aquesta carnisseria. Recordava on érem fa 15 anys i per què ens enteníem. Pensava què hauria passat si l’ambient d’histèria antifeixista que els diaris i els partits han escampat els darrers anys, haguessin tingut la mateixa força suggestiva durant els mesos anteriors a l’1 d’octubre.

Em va fer somriure la imatge dels policies espanyols amb els caps i els braços embenats fent ais i uis a l’hospital Gregorio Marañon. Em sembla que tothom estarà d’acord que si el país hagués sortit a exercir el dret a l’autodeterminació al ritme dels tambors que avui es fan sonar contra els fantasmes del feixisme, el xoc amb Madrid hauria estat de dimensions imprevisibles. Potser Putin hauria entrat a Ucraïna exigint un referèndum, i ara el pacte entre Rússia i l'OTAN seria més factible.

Abans de l’1 d’octubre, però, el clima polític estava marcat pel feminisme i per la corrupció. L'única proposta que he rebut per escriure un llibre en castellà em va arribar aleshores arran d'un article que vaig publicar per respondre una polèmica que em pintava com un gran masclista. Llavors, el país vivia commogut pel cas Pujol i pel judici als violadors de la Manada. Sis anys més tard, la política sembla un ofici fins i tot més menyspreable, i les violacions en grup es van tornant normals a les notícies. Pujol és enyorat pels mateixos que l'escarnien o se’n distanciaven. Ningú diria que els seus fills es van plantejar que jo el defensés en un llibre.

Amb això vull dir dues coses. Primer, que els climes polítics i les circumstàncies materials que se’n deriven canvien més de pressa i més brutalment que les persones, sobretot en les èpoques incertes. I segon, que la Punsoda i el Graupera sempre han tingut una capacitat d’adaptació a la música del moment molt més accentuada que la meva. No és un retret, és una evidència que es pot constatar amb fets objectius. Si els catalans com jo haguéssim tingut la seva ductilitat, per fer servir un terme neutre que pot ser negatiu o positiu, els partits no s’haurien vist mai empesos a organitzar un referèndum.

El sistema polític i social que ens lligava s’ha trencat i cadascú haurà de fer la seva fins que emergeixi un nou ordre que ens aplegui o que liquidi els catalans com jo

Quan CiU intentava controlar el procés comprant joves promeses, La Vanguardia va fitxar Graupera just unes setmanes abans de treure l’edició en català per demostrar quin idioma manava a Catalunya. La Punsoda també deu recordar quan Jordi Amat li va dir, comentant un post sobre Antoni Gaudí que havia escrit en un Wordpress: ”Si no vigiles acabaràs com l’Enric”. Llavors acabar com jo volia dir haver de publicar els llibres amb l’editorial minoritària de Quim Torra, el venedor d’assegurances que, una dècada més tard, Carles Puigdemont i Oriol Junqueras investirien president per acceptar el 155.

Evidentment jo podria fer com el meu estimat Nèstor Luján, que el 1947 va escriure, per rendir-se davant de la pressió dels amics i de la dictadura: “Viendo que no se puede ir a cazar halcones con palomas, a partir de ahora voy a dedicarme a la amena literatura.” De vegades m’agradaria fer-ho, perquè tots tenim el nostre cor i el meu ja està tan trinxat que se'n podrien fer hamburgueses. Però si deixés d’escriure les coses que penso i que alguns troben tan retorçades què passaria, exactament? Em tornaria a entendre amb els meus antics amics, les senyores m’estimarien més, el país anirà millor? La meva prosa hi guanyaria?

En les situacions difícils és quan la naturalesa de cadascú es manifesta d'una manera més clara. Jo tinc tendència a pujar la muntanya més ràpidament que la majoria i a passar llargues temporades de fred perquè la gent es cansa de seguir-me fins i tot quan tinc raó. De vegades les cames em tremolen i em pregunto si no hauria de deixar d’escriure. Però si cedís, si m’adaptés a la naturalesa dels meus antics amics, l'única cosa que passaria és que tots els esforços que he fet per explicar les coses que penso d’una manera concreta i, per tant realista, d’acord amb la meva pròpia experiència, no haurien servit de res.

El Graupera es preguntava en un tuit si m’he trencat o si sempre he sigut una persona trencada. Em va fer gràcia que no veiés que el que s’ha trencat —i ho hem trencat entre tots— és el sistema d’interessos que aguantava el règim del 78. No necessito fer gaire memòria per recordar que les tensions entre nosaltres, quan n’hi va haver, sempre van tenir un rerefons polític. Fins fa uns anys, hi havia un sistema de jerarquies establert en el qual podíem trobar-nos encara que jo hagués de viure-hi fent-me el beneit o demanant perdó per existir. Ja no queda res de tot allò. El sistema polític i social que ens lligava s’ha trencat i cadascú haurà de fer la seva fins que emergeixi un nou ordre que ens aplegui o que liquidi els catalans com jo.

Jo no sé com serà el món que ve, però si parlo de vosaltres és perquè el passat no es pot abandonar sense perill, i és una referència imprescindible per no perdre la perspectiva. Jo escric sobretot per protegir els meus bons records, que són els que m’ajuden a viure i els que em donen energia per pensar. I encara que no us ho cregueu, ni converteixi sempre l’aigua en vi, moltes de les coses que faig em recorden la millor part de vosaltres. De vegades em fa l’efecte que m’estimbaré, però la idea de tornar enrere m’empeny cap endavant i no em deixa cedir, ni aturar-me.