El que salta a la vista és que l’acord entre ERC i PSOE no és un acord històric. Tothom té dret al seu instant de glòria, o als seus quinze minuts de fama, com pronosticava Andy Warhol, i a més no era imaginable un acord amb tantes parts on ERC hagués de desaparèixer o quedar humiliada. Una altra cosa és que, amb el pas dels dies, es vagin veient les fragilitats i petiteses de l’acord (o bé, fins i tot, es facin evidents les fragilitats i petiteses del procés negociador). El cas és que ni Puigdemont ni Junts no han mostrat nerviosisme davant d’aquesta foto, ni s’han posat a llençar acusacions de deslleialtat, o a criticar durament l’acord i la seva curiosa escenificació. Simplement, comptar amb un mediador internacional ara cobra més sentit que mai. Jo em quedaria amb això.

Pel que fa al desenllaç, la traca final està per arribar. Sigui en forma de petard (acord) o de dinamita (desacord), encara queda metxa per a força dies. El somriure de Félix Bolaños, que mentre signava amb Junqueras era un somriure de triler, encaixa perfectament amb el d’algú que també diu que “el pitjor del passat de Catalunya no podia condicionar el futur de Catalunya i d’Espanya”. El “pitjor del passat de Catalunya” deu ser, per ell, l’octubre del 2017. I això no pot condicionar el futur, diu. Aquest és l’il·lús guió dels negociadors del PSOE, ves a saber si també d’algú dins d’ERC, però, en canvi, a tot arreu on mirin, veuran que l’octubre del 2017 ho condiciona tot. Tot? Vols dir? Sí. Tot.

Pateixen perquè saben que Waterloo té l’última paraula i que aquesta última paraula ha acabat variant, molt sovint, a l’últim minut

Junqueras ha dit fa poc, també, que qui negocia en nom dels ciutadans de Catalunya només pot ser el govern de Catalunya. Dit així, és lògic que les contrapartides siguin de millora autonòmica: el govern de Catalunya és un govern autonòmic i, per tant, negocia vies de tren (condicionadament) i condonacions de deute (extensibles a altres comunitats), com durant el pacte del Majestic es negociaven mossos d’esquadra i gestió dels ports. La participació d’ERC en la llei d’amnistia, hagi estat gran o més aviat petita, haurà de passar per l’aprovació final (o no) de Junts, i el fet que hi hagi ara plantejades dues “taules”, una de governs i una altra de partits, crea una expectació envers com vol Junts concretar-hi la seva participació. El que vull dir amb tot això és que hi ha espai, un gran espai, per a millorar aquest acord. Els dies que venen ho mostraran amb rotunditat. Així com que també hi ha un espai gran, evidentment, perquè es trenquin tant les negociacions com el somriure de Bolaños.

La premsa barcelonina (tiro d’eufemisme) ha retratat el moment actual com el d’un interminable 26 d’octubre, mirin si l’octubre del 2017 ho condiciona tot: argumenten que el president Puigdemont és encara imprevisible i que, davant de determinades jugades “rufianesques” per part d’ERC, pot decidir fer el seu camí i deixar-ho tot en no res (com ja va fer impulsant la DUI en lloc de convocar eleccions autonòmiques, tal com estava previst). Pateixen perquè saben que Waterloo té l’última paraula i que aquesta última paraula ha acabat variant, molt sovint, a l’últim minut. Bé, doncs el que sí que podem donar per segur és que la cosa encara s’allargarà uns dies i que la confiança costa molt poc de trencar. No és una qüestió de focus mediàtic, sinó un bon consell per a gent escarmentada: el temps deixa veure les coses més clares, i trobar trampes en els textos i sobretot en les actituds. Les actituds. Les paraules. Els somriures.

Mentrestant, Aznar ha cridat a la mobilització institucional espanyola contra aquest procés negociador, i alguns jutges i fiscals ja l’estan obeint. Aznar és com és, però fa constants referències als anys trenta, sap de què parla i té un sentit històric desenvolupat. Ell va ser qui va vaticinar que abans es fracturaria Catalunya que Espanya, certament, però si a la frase hi havia un “abans” vol dir que també hi ve un “després”: ara mateix, políticament i institucional, Espanya sembla més dividida que mai. I tot plegat té l’origen en un octubre, senyor Bolaños, allò que vostè diu que no ha de condicionar res. Miri si ho condiciona tant tot, que condiciona el preu electoral que hauran de pagar ERC o Junts en cas d’arribar a un mal acord. Com dèiem, Puigdemont serà acusat de ser l’únic responsable si al final no hi ha un acord, però aleshores també serà acusat com a únic responsable si hi ha acord. I qui supervisa això? Qui fa de jutge, aquí? El procés, el conflicte polític, la ferida oberta, la gent, Fuenteovejuna, l’octubre del 2017, allò que en teoria ja no existeix o es vol fer veure que no existeix. I és que no, ni tan sols Puigdemont tindrà l’última paraula.