S’ha malversat frívolament el concepte d’independència com a aspiració política de Catalunya quan els mateixos abanderats, per ignorància, inconsciència i incompetència, han contribuït a accentuar una dependència energètica que no només fa inviable la sobirania, sinó que perjudica els interessos dels ciutadans.
Recordava aquesta setmana a La Vanguardia el col·lega Antonio Cerrillo, especialista de referència, que “Catalunya ha confiat històricament la seva prosperitat en un impuls pioner a l’electricitat”. Efectivament, d’aquells pioners vam tenir una revolució industrial, una estructura productiva moderna i un país capdavanter que qualsevol diria que ha caigut ara en mans d’una altra figura també molt catalana, com són els hereus escampa.
Com ha quedat palès aquesta setmana al Parlament, en plena època de transició energètica, tothom s’ha espavilat menys Catalunya, que porta una dècada paralitzada i s’ha situat a la cua d’Europa pel que fa a projectes d’energies renovables. Els darrers anys, quan les alarmes, els objectius i els compromisos a nivell internacional han estat sobre la taula, a Catalunya no s’ha fet res i la tendència ha estat cada any a pitjor. L’energia generada i consumida a Catalunya ha estat "més bruta, menys autòctona i menys renovable", segons l’informe de l'Observatori de les Energies Renovables de Catalunya (OBERCat).
De país sí que n’hi ha. Significativament, la gent i les empreses s’han espavilat pel seu compte, perquè, malgrat els entrebancs burocràtics, els projectes d’autoconsum s’han disparat. Amb 600 milions d’inversió privada, els particulars han fet més en un any que en els vint anteriors. Tanmateix, quan es tracta de projectes d’envergadura, les administracions esdevenen més un obstacle que un incentiu, fins al punt que els promotors ho deixen córrer. “Des del sector —assenyala l’informe OBERcat— s'observa un refredament preocupant en l'interès dels promotors per fer projectes a Catalunya, tant per la incertesa econòmica i financera, com per la percepció de l'administració catalana com a poc eficient i resolutiva”.
És obvi que s’han perdut els consensos bàsics de pais. I tot esdevé conflictiu. Allà on sorgeix una iniciativa de qualsevol mena, apareix immediatament una plataforma per rebentar-la, un partit per capitalitzar electoralment la protesta i, pitjor encara, una institució que amaga el cap sota l’ala
Simultàniament, l’Estat, les comunitats veïnes i les grans corporacions no baden i aprofiten el desori català per omplir el buit consolidant els seus interessos polítics, estratègics i econòmics. La llum de Catalunya vindrà dels molins de vent de l’Aragó, a través de línies de molt alta tensió (MAT) fruit de la connivència del Govern espanyol, la Diputació aragonesa i els inversors, per més que ploriquegin els grups del Parlament, sobretot si la por a perdre vots continua bloquejant els projectes autòctons.
La qüestió és: i per què s’ha badat tant? Immediatament, sortiran els de sempre a dir que tota la culpa la té el Procés. I potser sí que ha contribuït a la distracció. Tanmateix, el problema sembla més profund i no és només polític. La societat catalana no està tan dividida com alguns proclamen, però és diversa i plural i ha esdevingut contradictòria amb si mateixa. Fins i tot l’aposta per l’empobriment té arguments i defensors.
A Catalunya les centrals nuclears representen més de la meitat del consum energètic dels catalans, negoci que fan Endesa (italiana) i Iberdrola (Espanyola). I s’ha decidit tancar-les no més tard que l’any 2035. Això cal compensar-ho amb projectes d’energies renovables i ens trobem que els mateixos que protestaven contra les nuclears, ara tampoc volen plantes fotovoltaiques, que, certament, són més lletges que els camps de sembrat. I parcs eòlics? Encara menys, que a més de fer mal a la vista, espanten els ocells i si ho fan a Roses espantaran els peixos i faran enfadar els esperits grecs i romans d’Empúries.
Observi’s que allà on sorgeix una iniciativa de qualsevol mena, apareix immediatament una plataforma per rebentar-la, un o més partits per capitalitzar electoralment la protesta i una institució que amaga el cap sota l’ala. Sigui la fórmula 1, la volta ciclista, els Jocs Olímpics d'hivern, el Hard Rock, el museu de l’Hermitage, la Copa Amèrica de Vela, la Ryder Cup de Golf, el Quart cinturó, l’ampliació de l’aeroport, el tramvia de la Diagonal, les superilles de Barcelona...”Hem arribat a punt que en aquest país no s’hi pot fer res”, renegava fa uns dies l’emprenedor que em va inspirar aquest article.
Certament, hi ha protestes raonables perquè hi ha molt voltor urbanístic disfressat d’ecologista, però també apareixen sovint plataformes que abanderen causes nobles amb intencions inconfessables i finançades per qui mai no dona la cara. Ara hi ha qui diu que Rússia va finançar els Verds alemanys perquè tanquessin les nuclears i Alemanya depengués del gas rus. Ves a saber. Se non é vero é ben trovato.
En diversos moments, Catalunya ha tingut grups de savis elaborant projectes de país, amb la Mancomunitat o el Congrés de Cultura Catalana. Ara tenim la Comissió per a l’elaboració del pla per a la reactivació econòmica i protecció social (CORECO) amb els fons Next Generation d’on han sorgit iniciatives interessants, però no es veuen objectius principals compartits ni el coratge necessari per portar-los a terme per part de líders reconeguts
I no cal dir que sempre requereix menys esforç bloquejar una iniciativa sense alternativa que pensar-la, fer el projecte i portar-lo endavant. Només repassant l’actualitat arribarem a la conclusió que el país es troba desorientat, dividit, esmaperdut i, sobretot, encallat. No hi ha acord per la qüestió energètica. I per l’aigua? Si l’energia és important, l’aigua és vital i les polítiques contra la sequera han enfrontat partits, municipis i Generalitat i quan a Catalunya hi havia un mínim consens, ve el Govern espanyol i amenaça amb impugnacions.
Un dels drames de les generacions joves és l’accés a l’habitatge. Catalunya, com Espanya, també és a la cua d’Europa en promoció d’habitatge assequible, de compra o de lloguer. No s’ha fet gairebé res en una dècada, ni en tres, i tampoc hi ha hagut consens per fer-ho. Com a màxim s’han endegat polítiques propagandístiques i autoritàries, especialment a la ciutat de Barcelona, que han tingut efectes dissuasius en els constructors i a la llarga beneficis per a inversors i especuladors.
És obvi que s’han perdut els consensos bàsics de país. No sabem quin país volem. I tot esdevé conflictiu. Ara mateix no està clar si els catalans majoritàriament volen un aeroport competitiu o s’estimen més prescindir-ne, per tant, no es fa res. Tampoc hi ha acord en si Barcelona ha de ser una capital competitiva a Europa que pivoti les energies del país, o una ciutat pensada estrictament per a les comoditats d’alguns dels seus veïns. Tenim la sequera, el canvi climàtic, la dependència energètica, el dèficit en infraestructures, un sistema sanitari amenaçat, un sistema educatiu amb més fracàs escolar que mai i per descomptat la defensa de la identitat i la llengua... Qualsevol debat sobre aquests temes s’estan gestionant políticament de manera propagandista —cent euros en material escolar!— només per treure un rèdit electoral immediat i quan hi ha controvèrsia els grans projectes solen quedar encallats.
En diversos moments, Catalunya ha tingut grups de savis elaborant projectes de país, amb la Mancomunitat o el Congrés de Cultura Catalana. Ara tenim la Comissió per a l’elaboració del pla per a la reactivació econòmica i protecció social (CORECO) i els fons Next Generation d’on han sorgit iniciatives interessants, però no es veuen objectius principals compartits ni el coratge necessari per portar-los a terme per part de líders reconeguts.