Anar a veure Maixabel, l’última pel·lícula d’Icíar Bollaín, és una experiència corprenedora. Amb el cor encongit, els espectadors assistim a la voluntat de reconciliació entre una víctima i el seu botxí: la presència del dolor compartit i la restitució per la paraula que cura estan tan magistralment narrats que ningú no en surt indiferent. Ningú. Els fets són coneguts. L’any 2011, amb la Conferència d’Aiete, ETA es dissolia definitivament i deixava de matar; això va intensificar l’anomenada via Nanclares, gràcies a la qual alguns dels trenta presos penedits d’ETA demanaven trobar-se amb les seves víctimes per reconèixer el dany causat. Aquest procés restauratiu es va acabar en sec l’any següent amb l’arribada al poder del PP de Rajoy. Punt final.

Però el dolor continua allà, enquistat, i Euskadi i Espanya encara se’n lamenten. El passat 18 d’octubre, Arnaldo Otegi, amb motiu del desè aniversari de la dissolució del grup terrorista, fa unes declaracions llargament comentades als mitjans de comunicació on reitera el final de la lluita armada, demana una solució per al problema dels presos, reconeix el patiment de les víctimes i el sense sentit de la via de la violència: “Avui volem fer una menció específica a les víctimes causades per la violència d’ETA. Volem traslladar-los el nostre condol... Sentim el seu dolor, i des d’aquest sentiment sincer diem que mai no s’hauria d’haver produït... Res del que diguem pot desfer el mal causat, però estem convençuts que almenys és possible d’alleugerir-lo des del respecte, la consideració i la memòria... ens comprometem a mirar de mitigar el seu dolor en la mesura de les nostres possibilitats. Sempre ens trobaran disposats a fer-ho.”

Per a la dreta espanyola aquestes paraules d’Otegi són una mostra de cinisme, inacceptables perquè no demana perdó i perquè en el fons pensen que l’única restauració possible per a la víctima passa per l’anihilació i el càstig bíblic sobre el victimari. Revenja. Però per Maixabel Lasa, la protagonista de la pel·lícula, vídua de Juan María Jáuregui assassinat per ETA el 2000, són paraules benvingudes per les víctimes i necessàries perquè l’esquerra abertzale faci autocrítica de l’ús de la violència emprada. Aquesta lucidesa personal (i política) de la que va ser directora de l’Oficina d’Atenció a les Víctimes del Terrorisme ―entre 2001 y 2012― és la que ens mostra la pel·lícula, quan accepta de participar en les trobades amb els seus botxins. L’important d’aquestes trobades no és que aquells es redimeixin a través del perdó atorgat per la víctima, perquè no es tracta de cap “confessió” i el “perdó” és un concepte massa cristià que forma part de la intimitat de cadascú (tal com la mateixa Maixabel reconeix en una entrevista recent a Público, 18 d’octubre). L’objectiu és posar en pràctica una noció de justícia restaurativa en la qual els victimaris reconeguin el patiment causat amb la seva violència, se’n penedeixin i assumeixin la seva responsabilitat, perquè això serveixi de restitució a les víctimes. Humanitzar-se mútuament, reconeixent-se en la memòria del dolor que comparteixen, els permet comprendre’s i assolir una manera de fer justícia que els obre la possibilitat d’una “segona oportunitat”. La tasca ètica és immensa i un autèntic “camp de mines” que, tanmateix, pot propiciar, en termes polítics, un arendtià “nou inici” per als dos.

És un fet que els governs espanyols es neguen a reconèixer, com ho han fet els etarres penedits, que han actuat amb violència, que també tenen els seus terroristes que haurien d’assumir responsabilitats en nom propi i en nom de l’estat pel qual mataven

Per què un procés de restitució tan valuós ha deixat de fer-se i de promoure’s pels governs espanyols com a eina de pacificació? I quan veurem un procés similar en el cas dels GAL i del terrorisme d’estat? En l’entrevista esmentada, Maixabel recorda que no es tracta de ser “equidistant” (cotilla ideològica que limita la capacitat de reconèixer la violència allà on es genera, i que a Catalunya hem patit especialment!), sinó que apel·la també als responsables de la “guerra bruta” de l’estat espanyol: “els GAL, el Batallón Vasco-Español, la Triple A, l’extrema dreta” perquè diguin la veritat sobre el terrorisme d’estat i “reconeguin allò que va passar en aquest país”, i que encara segueix passant, com ho certifiquen el cas dels joves d’Altsasu el 2016 i la violència policial i judicial desfermada a Catalunya des de l’octubre del 2017.

Podem imaginar una nova pel·lícula d’Icíar Bollaín relatant (ni que sigui en la ficció) una trobada restaurativa entre un botxí dels GAL o de la fosca caserna d’Intxaurrondo i una de les seves víctimes, un familiar de Lasa o Zabala, posem per cas? Oi que costa? I és que l’estat espanyol ha generat anticossos molt potents per no haver d’admetre la violència que promou. Preservar la unitat de la pàtria i els interessos econòmics associats ha estat motivació més que suficient per a fer un ús il·legítim de la violència en l’eliminació no pas de l’adversari polític sinó de l’enemic. I per fer-ho cal recórrer el camí invers al que promovien les trobades: a l’enemic se’l deshumanitza, i així ja no hi ha possibilitats de restitució ni cap voluntat de donar-se una segona oportunitat, perquè amb l’enemic no es fa justícia sinó que es cerca abatre’l. És un fet que els governs espanyols es neguen a reconèixer, com ho han fet els etarres penedits, que han actuat amb violència, que també tenen els seus terroristes que haurien d’assumir responsabilitats en nom propi i en nom de l’estat pel qual mataven. Molt al contrari, l’Estat condecora als “seus terroristes” i els màxims responsables polítics es vanten públicament de la legitimitat de la violència que van exercir. Com Rafael Vera, exsecretari d’Estat per a la Seguretat i condemnat pels GAL, que en unes declaracions d’aquest octubre a La Sexta no només no mostrava cap penediment, sinó que argumentava que en la lògica de la guerra es cerca l’eliminació física de l’enemic. Punt. La impressió d’impunitat, de qui se sap protegit pel poder i per l’aparell repressiu de l’Estat (Ministeri de l’Interior, Guàrdia Civil, Policia Nacional, serveis d’intel·ligència...), fa pensar sense cap mena de dubte que “ho tornaria a fer”.

Per això costa tant d’imaginar Vera, Barrionuevo, Elgorriaga, Rodríguez Galindo, Felipe Bayo i molts d’altres instal·lats “al sol i a l’ombra” assumint la seva responsabilitat individual, com a persona, i com a funcionari de l’estat espanyol; reconeixent el dany i el patiment causat en les seves víctimes i disposat a dur a terme un acte de justícia restaurativa. Res d’estrany o de nou si pensem que la mateixa resistència que tenen a reconèixer el terrorisme d’estat en el cas d’ETA, els ha impedit reconèixer a dia d’avui que la dictadura franquista va ser originada per un cop d’estat violent i il·legítim que encara té milers de víctimes per desenterrar. Aquestes víctimes també esperen que se’ls faci alguna mena de justícia.