14 de febrer de 2021: a Catalunya els partits independentistes aconsegueixen finalment el 51% dels vots i 74 escons al Parlament autonòmic. Una victòria aclaparadora de la resiliència nacionalista que ningú no s’esperava. Però des del 14 de febrer que Catalunya espera pacientment la formació de govern. I encara que sapiguem que la política del pacte i la formació de governs de coalició no és feina fàcil i no es cou en dos dies ―i menys enmig d’una crisi pandèmica i econòmica com la que patim des de fa un any―, tanmateix...

Tanmateix, no deixo de sospitar que potser és que ningú no vol governar. ERC i Junts dilaten en el temps les converses i reunions no només perquè es tracta de deixar ben lligat com es repartiran les quotes de poder autonòmic (el nombre de conselleries, direccions generals i càrrecs polítics de confiança... amb els sous que hi van associats), sinó perquè potser intueixen que el disseny els pot durar ben poc. Això ho veiem quan no se n’estan d’airejar públicament la seva mútua desconfiança. Des de la desfeta de l’octubre del 2017 que es retreuen públicament que la República Catalana fracassés i acabés amb la presó i l’exili dels seus dirigents, així com bona part de les il·lusions (que no de les voluntats polítiques) dels seus votants. I si encara avui ningú d’aquests dos partits majoritaris se n’ha fet responsable, tampoc ho volen ser ara de forjar una aliança de govern que se sap feble, trencadissa i que amenaça amb unes noves eleccions.

Els dos partits han dissenyat dues estratègies que fan molt difícil el pacte postelectoral: dels dos eixos que grosso modo configuren la política catalana, l’eix social i l’eix nacional, sembla clar que cadascun n’ha agafat un per tal de poder postergar l’altre i no fer-hi front

En el fons, els dos partits han dissenyat dues estratègies que fan molt difícil el pacte postelectoral, i que podríem resumir molt així: dels dos eixos que grosso modo configuren la política catalana, l’eix social i l’eix nacional, sembla clar que cadascun n’ha agafat un per tal de poder postergar l’altre i no fer-hi front. ERC enarbora i prioritza ara l’eix social i econòmic des de les esquerres (sic), segellant un acord amb la CUP per abordar la urgència econòmica que ha originat la pandèmia. Però amb la intenció d’amagar sota aquesta catifa una independència que no volen o no poden entomar, al crit unànime d’“Hem d’eixamplar la base!”, perquè la violència extrema de la repressió policial, política, econòmica i judicial de l’estat espanyol els ha deixat indefensos i astorats (potser la teoria psicològica de la “indefensió apresa” també podria explicar molts comportaments d’aquí). Junts, per la seva banda, ha aixecat bandera (!) del nacionalisme i crida a la insubmissió des de l’exili del Consell per la República, i a la desobediència des d’algunes institucions autonòmiques debilitades i poc operatives. Però sota aquesta catifa sembla que s’amagui ―a l’antic crit de l’”Això no toca!”― la poca voluntat de manifestar públicament que pensen gestionar la crisi social i econòmica postpandèmica des de polítiques de dretes (com a hereus ―reconeguts o no― dels antics convergents que ja van liderar l’anterior crisi econòmica des d’aquests mateixos paràmetres), i sempre recolzats en els dictats europeus i els seus fons que s’esperen com un autèntic mannà.

En fi, dues estratègies que si juguessin al “joc de la corda”, acabarien trencant-la de tant estirar cadascun cap a un horitzó que l’altra no desitja.

O potser el no-pacte es deu encara a una raó més evident. Tots dos partits han viscut com, des de l’aplicació ja llunyana del 155 per part del govern de Rajoy i amb la col·laboració necessària del PSOE i de la resta de partits espanyols, la Generalitat de Catalunya és ella mateixa una “bombolla” buidada de poder i de capacitat de decisió reals. A més de la violència de la repressió, una conseqüència de l’octubre del 2017 ha estat que els catalans i els seus polítics han evidenciat amb cruesa que les seves institucions són una mica de “fireta”. I en aquestes condicions, enmig d’una crisi econòmica, sanitària i política (amb l’auge de l’extrema dreta per tot arreu), de debò que algú vol governar?