Per no anar encara molt més enrera, recordo com als voltants de la crisi del 2008, els economistes contribuirem a formar i justificar, amb molt de vent i verbositat, les bombolles del deute i els globus financers i especulatius. Les desigualtats econòmiques i socials esperonades per les exigències de Wall Street i el Banc Central Europeu varen fer encara més difícil de superar l’abisme obert entre regions, pobles i països, entre vida i convivència. Els homes de negre de l'FMI varen decidir el malviure de nacions com la grega, que es veia privada, al mateix temps, de medicaments imprescindibles, i de la seva sobirania  i democràcia. No hi havia cap altra alternativa, deien, i amb molt pocs matisos —gairebé mai per a bé— ho segueixen repetint ara.

Com a tot arreu, a Catalunya  i a Borbònia els juristes varen seguir el patró dels economistes austericides. I, més enllà de mercats i desregulacions laborals i econòmiques, pel que fa a territoris, banderes, fronteres i jerarquies, l’ideari de la unitat indivisible de les pàtries del Cid va ser el gran model a seguir. No hi ha alternativa al neoliberalisme, diuen. Tampoc hi ha alternativa a l’unionisme, repeteixen, fins que un primer d’octubre un poble els guanya en coratge, determinació, dignitat i valors. 

Seria magnífic que ens adonéssim que sols poden tenir el poder i mantenir-s’hi, si ens conformem amb la quincalla

L’1 i el 3 d’octubre varen ser un desafiament massa gran per als pensaments únics, per l’absència continua i cultivada de solucions, per la fal·lera masclista i violenta de privar de drets aquells que pensen diferent, començant pels drets humans i polítics. S’imposava front un poble pacífic i tossudament alçat, l’ús de noves repressions, de nous enganys que poguessin esdevenir paradigmes indiscutibles, i la cohesió d’una casta que els alcés als quatre vents. Malgrat el seu origen, aquesta casta es posa de puntetes per negar més alt  i descaradament l’ideari de Montesquieu. El poder judicial, a Borbònia, en tots els sentits, s’imposa i decreta l’assimilació d’independentisme i terrorisme. I abans, amb el 155, fa pols la sobirania d’una nació. I intenta no “pacificar-la”, sinó introduir elements de destrucció interna barallant-se amb les paraules, inoculant discussions que semblen cabdals i només són enganyifes. Finalment, jugant amb el sabre, s’entesten a fer valer que qui tot ho pot són els “setze jutges d’un jutjat” (o de l’Audiència) que volen espantar els futurs candidats a la forca que aixeca la seva inclemència.

Més exemples de paradigmes sense alternativa els tenim en un primer soterrani kafkià on, després d’acatar amb diligència el 155, ments privilegiades de la contrada es barallen per fer veure els mil i un colors afavoridors de l’indult condicionat, o ara, en el replà del segon subterrani, ments de primera discuteixen matí, tarda i nit a les tertúlies, si l’amnistia actua sobre fets, o fets delictius o sobre persones, i les diferències entre les interpretacions de la Comissió de Venècia i el Codi Penal de Borbonia, és coneguda, però, la força i la gana dels “setze jutges” homologats. I, segurament, bona part de la bona gent d’octubre i el Tsunami es barallaran pel que prenen per lluentons de quincalla, sense adonar-se del poder intoxicador d'aquesta mena de galindaines.

Seria bo no caure en el joc dels qui ens diuen "pacificats", mentre ens llencen les esques de totes les discòrdies. De fet, seria magnífic que ens adonéssim que sols poden tenir el poder i mantenir-s’hi, si ens conformem amb la quincalla.  I l’única alternativa real que ens cal cercar, trobar i defensar, no té res a veure amb la brossa acolorida.