Parlava l'altre dia amb una persona molt propera a mi sobre la situació entre l'independentisme català i el Govern espanyol. Tot aquest assumpte dels indults està donant per debatre profundament per les terres del regne.

Comentàvem si els indults serien una eina "suficient", si són justos, si tenen veritable utilitat, d'acord amb el mantra que s'està repetint des de l'esquerra espanyolista (vegeu el dit per Juan Carlos Monedero, assegurant que els indults són la millor manera per anul·lar la via unilateral independentista).

Jo personalment crec que els indults no són ni justos, ni la via útil. Ja ho he dit en diverses ocasions. Són una manera de pressionar, d'una banda als independentistes, com si fos la galeta amb què vols fer saltar a la teva mascota a canvi que s'ajegui, s'assegui, o es faci el mort; i d’altra el rei, que, segons la meva opinió, s'ha passat vint pobles amb aquest assumpte català, i haurà de firmar si no vol quedar a l'evidència que tots sabem que intenta dissimular —només de vegades.

La resposta justa, la resposta útil és, sens dubte, l'amnistia. No hi ha debat si es vol ser just i si es vol reconduir veritablement un problema polític que mai no hauria d'haver sortit de l'esfera política.

I comentant tot això, arribem al punt de la conversa en la qual parlem dels punts d'inflexió. Ai, els punts d'inflexió! Per poder abordar aquest assumpte és fonamental tenir empatia i saber-se posar en ambdues parts del conflicte.

Vist des de la perspectiva de l'esquerra espanyolista, allò de les lleis de desconnexió, passant per la convocatòria del referèndum i la proclamació de vuit segons de república podria considerar-se un punt de no retorn, una cosa que "s'hauria d'haver evitat", em deia el meu amic. Posant el focus en aquest momentum, com a determinant per a tot l'enrenou que s'ha format després.

"Mirem més enrere", li vaig dir. I em va respondre: "clar, clar, evidentment el punt inicial va ser l'Estatut", demostrant-me que allà hi ha un punt d'acord clar en el qual la majoria de la gent a Espanya està d'acord. El que va fer el Partit Popular va ser una veritable traïció, ja que després d'haver seguit tots els passos legalment establerts per crear un estatut d'autonomia, es van dedicar a recollir firmes per a, a través del Tribunal Constitucional, destrossar la norma fonamental que s'ha aplicat després sense ser ratificada, o sigui, sense complir amb la llei vigent.

Des de la perspectiva progressista posem sempre el focus en el Partit Popular. Però quan parles amb un independentista català sempre et recorda Zapatero, ja que consideren que també els va deixar penjats, i en realitat, tenen raó.

"Vale, estem d'acord que la traïció a l'Estatut ho va accelerar tot". Ens vam dir. Però és que des de la perspectiva espanyolista hi va haver una cosa que va succeir i que va ser de tal gravetat, que mereix també ser recordat. Perquè jo considero que allà hi va haver un grandíssim punt d'inflexió. Un d'enorme. Encara que entenc que davant de l'opinió pública sigui un assumpte delicat de tractar.

Els punts d'inflexió han estat molts, és important no oblidar, tornar una vegada i una altra a recórrer els passos donats i ser capaç de fer entendre a què és al davant tot el succeït i el que queda encara per aclarir.

M'estic referint als atemptats produïts a Catalunya a l'estiu del 2017. Uns atemptats que alguns van intentar "aprofitar" per donar missatges a l'independentisme. Barrejant coses que mai no s'haurien de barrejar. Aquells mals auguris, dits per algun dirigent polític que, amb la fatal casualitat van semblar complir-se, no pintaven bé a l'estampa. Això de "hi hauria morts als carrers" o pretendre que s'oblidessin de posar urnes després de la matança em va semblar un ús terrorífic i inacceptable d'un fet atroç.

Com m’ho ha semblat el judici sobre els atemptats, que no ha llançat res de llum sobre els dubtes tan enormes sobre el successos. Va morir realment l'imam de Ripoll en l'explosió de la casa dels gihadistes? Per què estava en contacte amb el CNI? Com és possible que els informes sobre l'ADN trobat a la casa no hagin passat el més mínim filtre per part de pèrits especialistes? Per què el seu telèfon va seguir actiu dies després de l'explosió? Per què va aparèixer la seva furgoneta, aquesta que alguns van clamar veure sortir de la casa just abans de l'explosió en una localitat propera sense un sol rastre d'empremtes? Per què hi ha pistes que assenyalen que podria haver agafat un avió cap a un altre país? Per què el jutge no ha permès aclarir tots aquests dubtes quan s'ha demanat d'investigar per part de l'acusació? Per què Rajoy no va elevar el nivell d'alerta terrorista per a garantir la intervenció directa sobre el que succeís a Catalunya després dels atemptats?

Són preguntes legítimes i que, lògicament, poden portar a entendre que algú pogués sentir que tanta incògnita i tanta falta d'interès per esbrinar la veritat, negant la creació de comissions d'investigació parlamentàries, suposin també un punt d'inflexió en les relacions i en la no-confiança.

Ens vam posar a fer un repàs mental de tot allò succeït des d'aquell moment en què el terror es va instal·lar a Catalunya, en aquella resposta contundent del "no tenim por". I en aquella denúncia de la Fiscalia General de l'Estat, escrita per Maza, que va ser guardada a l'arxiu com "més dura serà la caiguda". Una altra incògnita que no hem arribat a comprendre, ja que la mort precipitada del Fiscal General en un tercer país ens va deixar gelats. Com la mort una setmana després del jutge català que investigava l'1 d'octubre, el senyor Sunyer. Vist tot amb perspectiva, la veritat és que més aviat sembla una novel·la negra. I com tot va tan ràpid, de vegades se'ns obliden aquestes coses.

Per poder resoldre un conflicte és fonamental posar-se a la pell de l'altre, sentir i comprendre el més semblant possible a com ha sentit el nostre interlocutor. Només d'aquesta forma podrem intentar anar un pas més enllà, a la solució. Per a això és necessari voler resoldre la situació, és clar. I aquest és un altre assumpte que caldria deixar clar, perquè pot ser que hi hagi alguna formació política, alguna institució, que es beneficiés del "com pitjor, millor". Aquest és un factor indispensable que també cal tenir en compte.

Els punts d'inflexió han estat molts, i sens dubte, alguns podrien ser tinguts en compte sent realment foscos i sinistres. Molt més greus que unes urnes o l'obertura d'una escola. Per això és important no oblidar, tornar una vegada i una altra a recórrer els passos donats i ser capaç de fer entendre a aquell que tenim davant tot allò succeït i el que queda encara per aclarir.

Sense fer aquest exercici, tant a nivell polític com per part de la ciutadania, serà molt complicat bastir ponts. Faci la prova: quins són els punts d'inflexió per a vostè?