¿On hauria arribat, políticament parlant, Joaquín Leguina de no haver existit aquest artefacte estrany anomenat Comunidad de Madrid? I Juan Carlos Rodríguez Ibarra sense l'autonomia extremenya? I Pepito Bono sense Castella-la Manxa?

En el primer cas, a no gaire. A les seves bones èpoques passava per ser un "renovador" enfrontat al totpoderós guerrisme, per tant, sense la projecció i la porpra de ser un expresident autonòmic, com a molt hauria estat un diputat ras més de la majoria absoluta felipista, d'aquells que seuen a les últimes files de la punta. En el segon cas, sense els 24 anys de president d'Extremadura, Ibarra no hauria tingut la mateixa força interna. I, naturalment, sense baronia pròpia no hauria estat baró socialista "nacional". I de Pepito Bono, què en podem dir? El solista dels tres tenors, banda (musical) que completaven l'esmentat Ibarra i Manuel Chaves, va convertir Toledo en el seu estat federal del vot captiu que va ser usat com a trampolí per acabar sent president del Congreso, o sigui, la tercera autoritat espanyola.

Tres exemples de barons del PSOE que ho són a pesar de renegar del sistema que els va convertir en barons. Ironies de la vida, tots tres, a part de professionals de la demagògia, eren (i són) uns jacobins de mil parells de nassos i això de les autonomies, doncs miri, com que no gaire, oi? Però, quan van veure que la Espanya de les 17 era generosa amb qui ni tant sols s'havia plantejat mai ser una autonomia, i que això els permetia manegar un pressupost, repartir càrrecs, crear llocs de treball públics (que van ser ocupats pels més capacitats, sí) i construir-se un espai propi de poder gestionat com la seva masia particular, van veure la llum en bloc. I ja no la van deixar escapar.

Cap d'ells s'ha cregut mai l'Estat autonòmic, però cap d'ells ha renunciat als beneficis que els ha reportat. I ara pretenen tutelar el PSOE, un partit que ja només els representa en dues de les seves lletres: la P de partit i la E d'espanyol. Quan els pregunten per les altres dues, la resposta és: "per Socialista i per Obrer ni ens ve ni ens ha vingut mai res".